No deixis mai de fer el que el cos et demana, no saps mai si ho podràs tornar a fer.
J.C.
dijous, 29 de desembre del 2011
Amb tot plegat no us ho creureu però m’havia oblidat de que tenia un altre vida a Catalunya, que tenia una casa, una vida més enllà de la Toscana. Com no voleu que me’n descuidés amb tot aquesta bona vida de glamour i exuberància? La Carme ja quedava enrere i la Neus em feia memòria, em recordava tot el que se’m havia oblidat. Tantes emocions, tantes incògnites, tantes vivències que no m’hauria imaginat mai a la vida ni que m’hagués proposat escriure un llibre d’aventures, però la vida no saps mai cap on et portarà i jo abans de fer aquet viatge havia arribat a la conclusió que la vida l’has de viure al teu gust egoistament, tocant de peus a terra, però la teva vida només la vius tu i tu no ets el centre de d’univers. Va ser la Neus qui em va dir que...!!!
Ostres! No ho hagués dit mai, no m’ho hauria imaginat mai a la vida!!!
Va ser la Neus qui em va recomanar que fes unes vacances a casa, que desconnectes de tot allò, que tornés amb el meu estimat coixí i li expliqués totes les meves vivències, que anés a regar aquelles pobres plantes que tenia al porxo de casa que pobres ! Qui sap com deuen estar? I la gespa del jardí?Qui la deu haver cuidat i mimat mentres jo em donava la gran vida? Poder si havia arribat l’hora de tornar però no volia deixar la Dama allà sola, però si marxava seria per tornar. De fet ja teníem la llavor d’una amistat. I així ho vaig fer. Un acomiadament senzill i la promesa de tornar al cap de pocs dies. Amb el meu estimat descapotable la Toscana quedava enrere i el meu cap bullia de tants pensaments que hi voltaven. Ostres! Mentes tornava cap a casa no donava l’abast a contestar totes les preguntes que em venien al cap.
Com em trobaré la casa?
Què explicaré als familiars?
A qui explicaré la real història de tot el que he viscut?
Mare de Déu...!!! Les preguntes rebotaven per el meu cap amb tanta insistència que no em deixaven gaudir del viatge. Sembla mentida. Una persona com jo que només viu per conduir, que he nascut única i exclusivament per això, per la carretera, i no em vaig adonar de que a la sortida d’un túnel una senyal de transit em donava la benvinguda a casa, a la meva comarca, a la meva terra, al meu poble on jo vaig néixer en un carrer estret de un poble petit, ple de xafarderies, de gent humil, de persones que com jo tots tenien una vida pròpia amb penes i alegries, misèries i il•lusions. Aquell era el meu poble, però jo triava si mi volia quedar o no. Només jo triava quin destí donava a la meva vida. Només una cosa sabia del tot segur, el meu cor estava dividit entra dues vides, la de sempre que havia viscut abans del viatge i la que m’esperava a la Toscana amb la Dama negra.
Ja era tard quan entrava a la casa. Estava tan cansat que em vaig tirar al llit de dret a dormir. Encara que no ho sembli el conduir també cansa, així que a dormir tocava. Però com passa sempre, les nits no les dormo senceres i en aquelles estones en que estava despert no podia deixar de pensar en ella.
Què deu fer?
On deu ser?
Amb qui deu estar?
Els pensaments de gelosia no em deixaven tornar agafar el son. Era una missió impossible. Passar una sola nit censa ella era com una experiència nova per mi i ja en duia quatre, des da la primera nit que l’havia deixat ja la trobava a faltar desesperadament.
La gespa del jardí esta molt freda per trepitjar-la descalç, segur que si hi fos ella no trobaria el fred, per què quan estàs amb ella no penses res, és impossible. Amb ella els dies passen com les hores, les hores com minuts i els minuts son guspires en l’univers envoltant un estel on ens hi rebolcàvem, hi fèiem l’amor, ens hi torràvem amb cava al costat dels astres fins que sortia el sol.
Amb ella els sentits queden adormits i el món deixa d’existir. Té un no se què que t’absorbeix, em supera,no ho puc evitar, un cop i un altre, és impossible marxar o separar-te d’ella caminant endavant sense deixar de mirar-la i dónes lliçons de vall als crancs. Vull pensar que ella pensa el mateix de mi, però és que té un costat fosc i en alguns moments és impossible saber el que pensa, no saps mai com et sorprendrà. Et penses que la coneixes i no és veritat, la Dama té el seu costat fosc com tothom. La trobo a faltar però a la vegada no puc marxar d’aquí com aquell que sen va de vacances. La opinió del coixí també m’ajuda a decidir què tinc de fer o no. Estirat a la gespa abraçat a ell em sento sol, vull substituir-la per el coixí aquí la gespa però és impossible, anhelo tornar-la a veure, estar amb ella.
I si la portes jo aquí?
Qui sap com si trobaria?
No podríem fer una vida entra dos mons?
Necessito una copa, la sang em demana alcohol, necessito refrigerà el meu cos, la temperatura m’està pujant vertiginosament i només em queden dues opcions, torrar-me o tornar a la Toscana.
I aquí em teniu. Un altre cop a la carretera, com no podia ser de cap altre manera, com sempre, ( he nascut per conduir.) de retorn al cau, al castell, a la tela d’aranya que em té atrapat per retrobar-me amb la Dama negra. És ara que començo a pensar com escriuré el llibre.
Per cert, recordeu que us vaig explicar que hi havia un tio vestit de negre i amb una moto negre que me’l trobava cada cop que sortia de la casa? Que em pensava que em seguia i em vigilava? Doncs va ser una simple coincidència. Resulta que només era un simple noi que es va comprar la moto i no parava de voltar com un borinot per tota la província, bèès...!!!
J.C.
Ostres! No ho hagués dit mai, no m’ho hauria imaginat mai a la vida!!!
Va ser la Neus qui em va recomanar que fes unes vacances a casa, que desconnectes de tot allò, que tornés amb el meu estimat coixí i li expliqués totes les meves vivències, que anés a regar aquelles pobres plantes que tenia al porxo de casa que pobres ! Qui sap com deuen estar? I la gespa del jardí?Qui la deu haver cuidat i mimat mentres jo em donava la gran vida? Poder si havia arribat l’hora de tornar però no volia deixar la Dama allà sola, però si marxava seria per tornar. De fet ja teníem la llavor d’una amistat. I així ho vaig fer. Un acomiadament senzill i la promesa de tornar al cap de pocs dies. Amb el meu estimat descapotable la Toscana quedava enrere i el meu cap bullia de tants pensaments que hi voltaven. Ostres! Mentes tornava cap a casa no donava l’abast a contestar totes les preguntes que em venien al cap.
Com em trobaré la casa?
Què explicaré als familiars?
A qui explicaré la real història de tot el que he viscut?
Mare de Déu...!!! Les preguntes rebotaven per el meu cap amb tanta insistència que no em deixaven gaudir del viatge. Sembla mentida. Una persona com jo que només viu per conduir, que he nascut única i exclusivament per això, per la carretera, i no em vaig adonar de que a la sortida d’un túnel una senyal de transit em donava la benvinguda a casa, a la meva comarca, a la meva terra, al meu poble on jo vaig néixer en un carrer estret de un poble petit, ple de xafarderies, de gent humil, de persones que com jo tots tenien una vida pròpia amb penes i alegries, misèries i il•lusions. Aquell era el meu poble, però jo triava si mi volia quedar o no. Només jo triava quin destí donava a la meva vida. Només una cosa sabia del tot segur, el meu cor estava dividit entra dues vides, la de sempre que havia viscut abans del viatge i la que m’esperava a la Toscana amb la Dama negra.
Ja era tard quan entrava a la casa. Estava tan cansat que em vaig tirar al llit de dret a dormir. Encara que no ho sembli el conduir també cansa, així que a dormir tocava. Però com passa sempre, les nits no les dormo senceres i en aquelles estones en que estava despert no podia deixar de pensar en ella.
Què deu fer?
On deu ser?
Amb qui deu estar?
Els pensaments de gelosia no em deixaven tornar agafar el son. Era una missió impossible. Passar una sola nit censa ella era com una experiència nova per mi i ja en duia quatre, des da la primera nit que l’havia deixat ja la trobava a faltar desesperadament.
La gespa del jardí esta molt freda per trepitjar-la descalç, segur que si hi fos ella no trobaria el fred, per què quan estàs amb ella no penses res, és impossible. Amb ella els dies passen com les hores, les hores com minuts i els minuts son guspires en l’univers envoltant un estel on ens hi rebolcàvem, hi fèiem l’amor, ens hi torràvem amb cava al costat dels astres fins que sortia el sol.
Amb ella els sentits queden adormits i el món deixa d’existir. Té un no se què que t’absorbeix, em supera,no ho puc evitar, un cop i un altre, és impossible marxar o separar-te d’ella caminant endavant sense deixar de mirar-la i dónes lliçons de vall als crancs. Vull pensar que ella pensa el mateix de mi, però és que té un costat fosc i en alguns moments és impossible saber el que pensa, no saps mai com et sorprendrà. Et penses que la coneixes i no és veritat, la Dama té el seu costat fosc com tothom. La trobo a faltar però a la vegada no puc marxar d’aquí com aquell que sen va de vacances. La opinió del coixí també m’ajuda a decidir què tinc de fer o no. Estirat a la gespa abraçat a ell em sento sol, vull substituir-la per el coixí aquí la gespa però és impossible, anhelo tornar-la a veure, estar amb ella.
I si la portes jo aquí?
Qui sap com si trobaria?
No podríem fer una vida entra dos mons?
Necessito una copa, la sang em demana alcohol, necessito refrigerà el meu cos, la temperatura m’està pujant vertiginosament i només em queden dues opcions, torrar-me o tornar a la Toscana.
I aquí em teniu. Un altre cop a la carretera, com no podia ser de cap altre manera, com sempre, ( he nascut per conduir.) de retorn al cau, al castell, a la tela d’aranya que em té atrapat per retrobar-me amb la Dama negra. És ara que començo a pensar com escriuré el llibre.
Per cert, recordeu que us vaig explicar que hi havia un tio vestit de negre i amb una moto negre que me’l trobava cada cop que sortia de la casa? Que em pensava que em seguia i em vigilava? Doncs va ser una simple coincidència. Resulta que només era un simple noi que es va comprar la moto i no parava de voltar com un borinot per tota la província, bèès...!!!
J.C.
dimecres, 2 de novembre del 2011
La ruta fins a Florència era molt agradable. Encara que ningú coneix-hi la Toscana tots ens podem fer una idea del paisatge i amb un descapotable com el meu, creieu-me que és un plaer que val la pena viure.
Mentres anava conduint gaudia del paisatge i pensava amb el que em podria trobar si és que trobava res, o del que m’agradaria trobar o mil i una coses més, com ara un detall importantissim. Si recordeu bé, jo era igual que el baró. Si ell em veia abans que jo a ell tot se’n podria anar a noris. Calia un camuflatge discret. Començaria per deixar-me barba tot i que no m’agradava gens la idea. Un barret un tan discret i un llibre per el que pugui ser. Tot plegat semblava impossible, massa emocions i massa fortes.
Va ser mentres feia aquest viatge que sem va ocórrer la idea d’escriure aquest llibre.
El primer que necessitava era un lloc per viure quan arribés i un lloc amb molta força era una pensió en el cas antic de la ciutat. El cotxe aparcat en un garatge per què és molt millor moure’s amb transport públic, així al mateix temps et poses més dintre la vida dels ciutadans. És una manera més de conèixer la ciutat, les costums i la gent. El primer desprès d’instal•lar-me va ser comprar-me un plànol de la ciutat i amb una ampolla de vi de la comarca estudiar-ne l’entorn per on em mouria. Un cop sabia on havia d’anar doncs cap allà faltava gent.. En arribar al barri on creia que podria trobar un dels restaurants dels papers també era interessant trobar un bar on jo m’hi trobés bé i en una ciutat italiana això no era cap problema. Així doncs els dies anaven passant entra bars, restaurants, transports públics i com no podia ser de cap altra manera, les estades a la casa de la baronessa. És molt difícil trobar persones que no coneixes en una ciutat tan gran. De fet era una missió impossible. No se pas que coi em deuria haver pensat!
Una nit com tantes d’altres, assegut al a la butaca del baró al costat de la finestra amb companyia de la Carme, repassava els anuncis dels diaris. Hi havia un anunci molt petit, de fet només era un telèfon de una botiga d’antiguitats. A Florència no hi havia anat allà, se’m havia passat. Així doncs hi vaig tornar. Era de nit quan vaig arribar a la pensió on m’estava sempre que venia a Florència, així que aniria a la botiga l’any demà al mati.
La botiga com no podia ser de cap altre manera era en un carrer estret, fosc i humit al casc antic. Una botiga petita que només d’entrar, el cap se’m omplia de records de quan era petit. Semblava més un traster que una botiga. Però la campaneta que sonava al obrir la porta et feia saber que allà si anava a comprar. No va caldre esperar gaire per què sortís un senyor gran a despatxar-me. Però li vaig demanar que em deixés una estona per mirar que tenia a la botiga, buscava quelcom especial i no era senzill.
-Potser jo el puc ajudar?
-Ha si? Què li fa pensar que em pot ajudar?
-Segueixi’m i li ho ensenyaré.
Em portà a la rebotiga i per unes escales de pedra estretes i fosques, varem baixar al magatzem. Si fins ara havia vist de tot, el que hi havia aquí era un tresor. Tot eren antiguitats que segur que valien una fortuna dignes de col•leccionistes. Quadres, mobles, estàtues i fins i tot en un armari tancat, joies. Però el que ell em va ensenyar no ho hagués imaginat mai. Era un bust meu. Bé, no exactament meu, un bust del baró. Com coi havia arribat allà un bust del baró? I per què me’l ensenyava a mi?
-Per què m’ensenya aquest bust?
-Miri. Fa molts anys que em dedico això i cregui’m, tinc vista per saber que pot interessar a la gent que ve aquí. Digui’m que el que hi ha sota aquesta barba i el barret no és vostè!
-Doncs la veritat , no soc pas jo. És una persona que se sembla moltíssim a mi i que estic buscant aquí a la ciutat, però se’m fa molt difícil i no se com fer-ho. De on el va treure aquest bust?
-Me’l varen portar dues noies.
-Perfecta. Una morena arrissada molt maca i un altre no tan maca més corpulenta? Són les que estic buscant i m’han de dur on és l’home que busco. Què me’n pot dir?
-Venen sovint. Em varen dir que era una peça molt valuosa, feta per un gran artista i de una persona molt important, que no es podia vendre a qualsevol preu ni client. Quant l’he vist a la botiga he sabut que era vostè.
-Ok. Me’l quedo.
Pagat amb la targeta de la baronessa el bust i jo sortíem de la botiga. Ja em coneixeu, quant estic emocionat, relaxat i a tota hora, necessito una mica d’alcohol a la sang que em faci tirar endavant i al bar d’aquell carrer estret a prop de la pensió no em quedava gaire lluny. Dins i a la meva taula del racó, on seia sempre per poder controlar qui entra i qui surt, em relaxava amb la copa de conyac. En aquell moment no pensava en res important, només en que m’havia trobat una dona guapa, rica i que s’havia enamorat de mi pensant que jo era una altre persona que resulta que encara era 1001 vegades més rica i de l’alta societat, que havia desaparegut i jo estava allà per substituir-lo, o sigui, no res de l’altre món, lo més normal que li pot passar a qualsevol persona, bès... !!!
Mentres mirava amb la vista perduda el paquet que tenia a la cadira del davant, pensava què en faria? On el posaria? A la casa de pedra ja n’hi havia un munt. Quedaria perfecta en alguna masia de pedra de Catalunya. En algun lloc on es veiés el paisatge de la meva terra, la plana i el poble on em vaig criar amb les muntanyes al fons, Montserrat, el Montseny, Cabrera, El Pedra Forca, etc. La nostàlgia em feia companyia i els records em venien a la memòria amb la il•lusió de que després d’aquesta història tornaria a veure els meus amics. Però el que veia en aquell moment ho superava tot. Mentres tenia la vista perduda amb aquets records les dues noies de les fotos eren assegudes davant meu. D’haurien haver entrat mentres jo somiava amb el que tenia al davant i no me’n havia adonat. Sort de tenir la taula en un punt estratègic per controlar qui entrava i qui sortia...!!!
Sí sí. Eren les dues, sens dubta. La morena arrissada i la corpulenta. ( Dic corpulenta si la comparem a amb la primera, però que consti que també tenia un bon polvet. ) Era el moment d’atacar, però com? Si no m’espavilava marxarien i poder no les torneria a trobar. No m’ho vaig pensar dues vegades, o ara o mai, em vaig aixecar i mi acostà.
-Perdoneu. Fa poc que estic aquí a la ciutat i com no hi conec he decidit buscar dues noies guapes que m’ajudin a conèixer la ciutat i la gent d’aquí, i sabeu una cosa? Vosaltres heu set les afortunades. Per on comencem?
La meva arrogància i supèrbia es va convertir en un esclat de riure per part dels tres.
-Hahahaha... Mira, primer de tot deixants acabar la cervesa, desprès decidirem si et fem cas o t’engeguem a fer punyetes, però com ens has caigut bé, et deixem que ens facis companyia.
Tot semblava que anava per bon camí, fins el punt en que la nit sens va tirar al damunt i l’hora de tancar el local ens varem trobar al carrer sense saber on anar. Beguts, alegres i esverats sense saber com, un portal gran i antic passava per sobre meu, les parets de pedra un altre cop m’envoltaven. Sens dubta el meu destí era entra pedres.
No recordo res més. L’any demà el sol em va despertar en un sofà llit de un àtic de la gran ciutat de la Toscana. Amb una ressaca de collons la visió del bust que havia comprat i que algú va desembolicar em va fer recordar que tenia una feina a fer, descobrir on era el baró.
-Bon dia. Com estàs?
Aquella veu ressonava per tota l’habitació igual per dintre el meu cap com si la única manera de sortir-ne fos fen-lo esclatar.
-Ves a dutxar-te i desprès d’esmorzar parlarem. Ara no estàs en condicions d’escoltar gaire res.
Desprès d’explicar la meva història em tocava escoltar la seva, i creieu-me que més senzilla i increïble a la vegada no podia ser. Per això mateix vaig decidir definitivament escriure aquesta història. Suposo que estareu intrigats de què se’n va fer del baró?
El baró no estava content amb la vida que li havia tocat viure. Sí, li agradava ser ric del cagar, no haver-se de preocupar de res que no fos el seu ben estar, diversió i com no, el seu propi cos. I aquest era l’únic problema del baró, el seu cos. Tot per ell era perfecta exceptuant que havia nascut en un cos equivocat. El baró era dona en un cos d’home. La vida l’havia somrigut en tot menys amb això i com ell era ric havia decidit fer-se operar, marxar a Florència i desaparèixer de la vida social amb una nova identitat. I la baronessa os preguntareu? La noia rossa guapa i rica de la casa de pedra no era la baronessa. Era la seva germana. La baronessa de veritat era la morena arrissada i ho era només per que era la parella del baró. Els dos havien decidit canviar de vida sense perdre les pertinències, propietats i calés. Algú havia de despistar la gent de la comarca, la premsa i cuidar de la gran casa de pedra i qui millor que la germana de la baronessa, i el seu millor amic de l’ànima? Era un pacte entra els quatre. Els barons marxaven a Florència, ell s’operava de canvi de sexe, tot legal i vivien una vida nova. La germana d’ella es quedaria a viure a la casa gran amb tots els privilegis inclús amb el permís de portar algú que la fes feliç. El Marçal es quedaria allà fent de fidel servent amb les mateixes condicions però amb la feina de que no li faltes de res a la “nova baronessa.“
Va ser ell, en Marçal qui va buscar algú que se sembles al baró de qui les dues germanes estaven bojament enamorades però que només una podria estar amb ell. Fou llavors com per no se quines circumstàncies algú em va trobar i va fer que jo anés a parar allà. La vida m’havia somrigut a mi, però jo no era el baró. Un cop més i com tants d’altres que ja no recordo la quantitat, tornava a estar assegut a la butaca al costat de la finestra i amb companyia de la Carme. Pobre Carme, ja li quedava poc per oferir-me i la seva substitució s’acostava.
J.C.
Mentres anava conduint gaudia del paisatge i pensava amb el que em podria trobar si és que trobava res, o del que m’agradaria trobar o mil i una coses més, com ara un detall importantissim. Si recordeu bé, jo era igual que el baró. Si ell em veia abans que jo a ell tot se’n podria anar a noris. Calia un camuflatge discret. Començaria per deixar-me barba tot i que no m’agradava gens la idea. Un barret un tan discret i un llibre per el que pugui ser. Tot plegat semblava impossible, massa emocions i massa fortes.
Va ser mentres feia aquest viatge que sem va ocórrer la idea d’escriure aquest llibre.
El primer que necessitava era un lloc per viure quan arribés i un lloc amb molta força era una pensió en el cas antic de la ciutat. El cotxe aparcat en un garatge per què és molt millor moure’s amb transport públic, així al mateix temps et poses més dintre la vida dels ciutadans. És una manera més de conèixer la ciutat, les costums i la gent. El primer desprès d’instal•lar-me va ser comprar-me un plànol de la ciutat i amb una ampolla de vi de la comarca estudiar-ne l’entorn per on em mouria. Un cop sabia on havia d’anar doncs cap allà faltava gent.. En arribar al barri on creia que podria trobar un dels restaurants dels papers també era interessant trobar un bar on jo m’hi trobés bé i en una ciutat italiana això no era cap problema. Així doncs els dies anaven passant entra bars, restaurants, transports públics i com no podia ser de cap altra manera, les estades a la casa de la baronessa. És molt difícil trobar persones que no coneixes en una ciutat tan gran. De fet era una missió impossible. No se pas que coi em deuria haver pensat!
Una nit com tantes d’altres, assegut al a la butaca del baró al costat de la finestra amb companyia de la Carme, repassava els anuncis dels diaris. Hi havia un anunci molt petit, de fet només era un telèfon de una botiga d’antiguitats. A Florència no hi havia anat allà, se’m havia passat. Així doncs hi vaig tornar. Era de nit quan vaig arribar a la pensió on m’estava sempre que venia a Florència, així que aniria a la botiga l’any demà al mati.
La botiga com no podia ser de cap altre manera era en un carrer estret, fosc i humit al casc antic. Una botiga petita que només d’entrar, el cap se’m omplia de records de quan era petit. Semblava més un traster que una botiga. Però la campaneta que sonava al obrir la porta et feia saber que allà si anava a comprar. No va caldre esperar gaire per què sortís un senyor gran a despatxar-me. Però li vaig demanar que em deixés una estona per mirar que tenia a la botiga, buscava quelcom especial i no era senzill.
-Potser jo el puc ajudar?
-Ha si? Què li fa pensar que em pot ajudar?
-Segueixi’m i li ho ensenyaré.
Em portà a la rebotiga i per unes escales de pedra estretes i fosques, varem baixar al magatzem. Si fins ara havia vist de tot, el que hi havia aquí era un tresor. Tot eren antiguitats que segur que valien una fortuna dignes de col•leccionistes. Quadres, mobles, estàtues i fins i tot en un armari tancat, joies. Però el que ell em va ensenyar no ho hagués imaginat mai. Era un bust meu. Bé, no exactament meu, un bust del baró. Com coi havia arribat allà un bust del baró? I per què me’l ensenyava a mi?
-Per què m’ensenya aquest bust?
-Miri. Fa molts anys que em dedico això i cregui’m, tinc vista per saber que pot interessar a la gent que ve aquí. Digui’m que el que hi ha sota aquesta barba i el barret no és vostè!
-Doncs la veritat , no soc pas jo. És una persona que se sembla moltíssim a mi i que estic buscant aquí a la ciutat, però se’m fa molt difícil i no se com fer-ho. De on el va treure aquest bust?
-Me’l varen portar dues noies.
-Perfecta. Una morena arrissada molt maca i un altre no tan maca més corpulenta? Són les que estic buscant i m’han de dur on és l’home que busco. Què me’n pot dir?
-Venen sovint. Em varen dir que era una peça molt valuosa, feta per un gran artista i de una persona molt important, que no es podia vendre a qualsevol preu ni client. Quant l’he vist a la botiga he sabut que era vostè.
-Ok. Me’l quedo.
Pagat amb la targeta de la baronessa el bust i jo sortíem de la botiga. Ja em coneixeu, quant estic emocionat, relaxat i a tota hora, necessito una mica d’alcohol a la sang que em faci tirar endavant i al bar d’aquell carrer estret a prop de la pensió no em quedava gaire lluny. Dins i a la meva taula del racó, on seia sempre per poder controlar qui entra i qui surt, em relaxava amb la copa de conyac. En aquell moment no pensava en res important, només en que m’havia trobat una dona guapa, rica i que s’havia enamorat de mi pensant que jo era una altre persona que resulta que encara era 1001 vegades més rica i de l’alta societat, que havia desaparegut i jo estava allà per substituir-lo, o sigui, no res de l’altre món, lo més normal que li pot passar a qualsevol persona, bès... !!!
Mentres mirava amb la vista perduda el paquet que tenia a la cadira del davant, pensava què en faria? On el posaria? A la casa de pedra ja n’hi havia un munt. Quedaria perfecta en alguna masia de pedra de Catalunya. En algun lloc on es veiés el paisatge de la meva terra, la plana i el poble on em vaig criar amb les muntanyes al fons, Montserrat, el Montseny, Cabrera, El Pedra Forca, etc. La nostàlgia em feia companyia i els records em venien a la memòria amb la il•lusió de que després d’aquesta història tornaria a veure els meus amics. Però el que veia en aquell moment ho superava tot. Mentres tenia la vista perduda amb aquets records les dues noies de les fotos eren assegudes davant meu. D’haurien haver entrat mentres jo somiava amb el que tenia al davant i no me’n havia adonat. Sort de tenir la taula en un punt estratègic per controlar qui entrava i qui sortia...!!!
Sí sí. Eren les dues, sens dubta. La morena arrissada i la corpulenta. ( Dic corpulenta si la comparem a amb la primera, però que consti que també tenia un bon polvet. ) Era el moment d’atacar, però com? Si no m’espavilava marxarien i poder no les torneria a trobar. No m’ho vaig pensar dues vegades, o ara o mai, em vaig aixecar i mi acostà.
-Perdoneu. Fa poc que estic aquí a la ciutat i com no hi conec he decidit buscar dues noies guapes que m’ajudin a conèixer la ciutat i la gent d’aquí, i sabeu una cosa? Vosaltres heu set les afortunades. Per on comencem?
La meva arrogància i supèrbia es va convertir en un esclat de riure per part dels tres.
-Hahahaha... Mira, primer de tot deixants acabar la cervesa, desprès decidirem si et fem cas o t’engeguem a fer punyetes, però com ens has caigut bé, et deixem que ens facis companyia.
Tot semblava que anava per bon camí, fins el punt en que la nit sens va tirar al damunt i l’hora de tancar el local ens varem trobar al carrer sense saber on anar. Beguts, alegres i esverats sense saber com, un portal gran i antic passava per sobre meu, les parets de pedra un altre cop m’envoltaven. Sens dubta el meu destí era entra pedres.
No recordo res més. L’any demà el sol em va despertar en un sofà llit de un àtic de la gran ciutat de la Toscana. Amb una ressaca de collons la visió del bust que havia comprat i que algú va desembolicar em va fer recordar que tenia una feina a fer, descobrir on era el baró.
-Bon dia. Com estàs?
Aquella veu ressonava per tota l’habitació igual per dintre el meu cap com si la única manera de sortir-ne fos fen-lo esclatar.
-Ves a dutxar-te i desprès d’esmorzar parlarem. Ara no estàs en condicions d’escoltar gaire res.
Desprès d’explicar la meva història em tocava escoltar la seva, i creieu-me que més senzilla i increïble a la vegada no podia ser. Per això mateix vaig decidir definitivament escriure aquesta història. Suposo que estareu intrigats de què se’n va fer del baró?
El baró no estava content amb la vida que li havia tocat viure. Sí, li agradava ser ric del cagar, no haver-se de preocupar de res que no fos el seu ben estar, diversió i com no, el seu propi cos. I aquest era l’únic problema del baró, el seu cos. Tot per ell era perfecta exceptuant que havia nascut en un cos equivocat. El baró era dona en un cos d’home. La vida l’havia somrigut en tot menys amb això i com ell era ric havia decidit fer-se operar, marxar a Florència i desaparèixer de la vida social amb una nova identitat. I la baronessa os preguntareu? La noia rossa guapa i rica de la casa de pedra no era la baronessa. Era la seva germana. La baronessa de veritat era la morena arrissada i ho era només per que era la parella del baró. Els dos havien decidit canviar de vida sense perdre les pertinències, propietats i calés. Algú havia de despistar la gent de la comarca, la premsa i cuidar de la gran casa de pedra i qui millor que la germana de la baronessa, i el seu millor amic de l’ànima? Era un pacte entra els quatre. Els barons marxaven a Florència, ell s’operava de canvi de sexe, tot legal i vivien una vida nova. La germana d’ella es quedaria a viure a la casa gran amb tots els privilegis inclús amb el permís de portar algú que la fes feliç. El Marçal es quedaria allà fent de fidel servent amb les mateixes condicions però amb la feina de que no li faltes de res a la “nova baronessa.“
Va ser ell, en Marçal qui va buscar algú que se sembles al baró de qui les dues germanes estaven bojament enamorades però que només una podria estar amb ell. Fou llavors com per no se quines circumstàncies algú em va trobar i va fer que jo anés a parar allà. La vida m’havia somrigut a mi, però jo no era el baró. Un cop més i com tants d’altres que ja no recordo la quantitat, tornava a estar assegut a la butaca al costat de la finestra i amb companyia de la Carme. Pobre Carme, ja li quedava poc per oferir-me i la seva substitució s’acostava.
J.C.
diumenge, 2 d’octubre del 2011
Com és normal dins la caixa no hi havia res relacionat amb les finances de la casa on em trobava. Aquella caixa era secreta i segur que ni el Marçal no sabia ni que existia, si no per què va desaparèixer l’ordinador del baró i allò no? Sens dubta ja tenia unes pistes que se’ls havien quedat a l’aire fos a qui fos...
Tot d’una un soroll em va sorprendre, era el Marçal que baixava a la bodega. En un tres i no res tot tornava estar en el seu lloc, la caixa tancada i amagada.
-El senyor ha trobat el conyac que buscava?
- Doncs no, la veritat. Hi ha tantes ampolles que m’he ben perdut.
-La té aquí. Sigui servit.
-Moltes gràcies.
Amb l’ampolla a la mà els esglaons passaven per sota els meus peus. Ja vindria en un altra moment.
Aquell dia no va ser diferent de cap. Bon menjar, relax, un vol amb un cotxe de la col•lecció, sopar en un restaurant de categoria i sessió d’amor amb la baronessa. Sens dubte valia la pena quedar-se però jo no les tenia totes. Si el baró va desapareixa per alguna raó hauria de ser i més difícil ho tindria jo, no? Tot plegat feia por així que quan més aviat sàpigues la veritat millor. Aquella mateixa nit com tantes d’altres em vaig despertar per anar al lavabo. Era el moment de baixar a la bodega i veure que hi havia a la caixa. Amb els papers a la mà no em podia arriscar que m’enxampessin allà baix i era urgent trobar un lloc on estiguessin segurs i jo els pogués estudiar tranquil•lament, però on? I cap de millor que el calaix de l’escriptori del baró que algú havia buidat i que no pensaria que tornava estar ocupat
Així que amb la nova amiga Carme, ( l’amiga de la Teresa ) era el moment de repassar tot aquella informació.
Primer unes cartes que vaig començar a llegir amb intriga. Segons anaven passant les paraules la cosa es posava més emocionant. Sens dubte eren cartes d’amor. El baró s’escrivia amb algú i aquest algú n’estava molt enamorada i ell... sens dubte també. I la data de les cartes? Feia anys d’aquelles cartes. Explicaven plans, projectes de futur, de vides i somnis compartits, de viatges arreu del món on poguessin fer-se realitat. Preguntes de com es podrien tirar endavant. Tot plegat com si fos un amor impossible. Però qui era aquella noia? Dins els sobres encara hi quedaven més coses. Sí, ho heu endevinat, més fotografies... Però de qui? Qui era aquella noia? Sens dubte molt maca. En aquest cas era morena, arrissada i com la baronessa de mides excel•lents. I es que el calé i la gent maca va relacionat. Inspeccionant la fotografia per veure si podia reconèixer el lloc, estava feta en una terrassa de un edifici alt, per què es veien les teulades dels altres edificis de una gran ciutat antiga amb historia, només calia saber quina. Ara m’hauria vingut de cine internet.
Continuant inspeccionant els papers, més fotografies. Ara eren dues noies, la mateixa d’abans i un altre que no guardava les mides. Tot hi estant prima era molt més corpulenta. El mal parit del baró tenia moltes amigues, ara el facebook també m’hauria anat de conya. De fet ja se sap que els rics tenen més amics dels que toquen. Continuant amb els papers, poemes, retalls de diaris amb noticies sense solta ni volta, o això era el que pensava en un principi. No entenia què i tenia a veure noticies de diaris amb el d’abans! Això encara em confonia més, però en fi, ja li trobaria la relació. Vaig agafar la resta de papers i em vaig asseure al silló de la finestra amb la copa que la Carme m’havia tornat omplir tan amablement com havia anant fent tota la nit. Us pensareu que anava begut i en aquest estat difícilment es pot raonar gaire, doncs sí, teniu tota la raó, però el paper que tenia entra les mans era la pista definitiva, no calia raonar gaire. El tiquet de caixa de un restaurant. I de on era aquell restaurant? Només podia ser de un lloc!!! No ho endevineu?
Florència. El baró tenia una amant a Florència i això era aquí al costat mateix. Només una cosa no em quadrava. Les noticies del diari que no tenien res a veure amb tot allò. Què collons hi feien allà? Els vaig tornar agafar per veure si hi trobava relació però res de res. La Carme m’havia servit igual que la Teresa i ja era hora de tornar al llit, així que vaig plegar els retalls de diari per guardar-ho tot i no endevinareu que em va passar? La fortuna em tornava a somriure una vegada més. A la part del darrera dels diaris hi havia publicitat, i a que no endevineu de on era la publicitat? Sí de Florència, això qualsevol ho endevina ara, però hi havia més dades, totes les direccions eren de la part cara de Florència. Ara només calia anar allà i veure què hi podia trobar que tingues relació. Qui sap si poder trobaria les noies de les fotografies. Així doncs, dit i fet. L’any demà al matí amb l’excusa d’arreglar assumptes després de tants dies allà, sortia de la casa de pedra amb el meu estimat Alfa Romeu descapotable, amb direcció a Florència, amb la intenció de tornar amb respostes concloents i quan jo em proposo una cosa, creieu-me que no em quedo de mans plegades.
J.C.
Tot d’una un soroll em va sorprendre, era el Marçal que baixava a la bodega. En un tres i no res tot tornava estar en el seu lloc, la caixa tancada i amagada.
-El senyor ha trobat el conyac que buscava?
- Doncs no, la veritat. Hi ha tantes ampolles que m’he ben perdut.
-La té aquí. Sigui servit.
-Moltes gràcies.
Amb l’ampolla a la mà els esglaons passaven per sota els meus peus. Ja vindria en un altra moment.
Aquell dia no va ser diferent de cap. Bon menjar, relax, un vol amb un cotxe de la col•lecció, sopar en un restaurant de categoria i sessió d’amor amb la baronessa. Sens dubte valia la pena quedar-se però jo no les tenia totes. Si el baró va desapareixa per alguna raó hauria de ser i més difícil ho tindria jo, no? Tot plegat feia por així que quan més aviat sàpigues la veritat millor. Aquella mateixa nit com tantes d’altres em vaig despertar per anar al lavabo. Era el moment de baixar a la bodega i veure que hi havia a la caixa. Amb els papers a la mà no em podia arriscar que m’enxampessin allà baix i era urgent trobar un lloc on estiguessin segurs i jo els pogués estudiar tranquil•lament, però on? I cap de millor que el calaix de l’escriptori del baró que algú havia buidat i que no pensaria que tornava estar ocupat
Així que amb la nova amiga Carme, ( l’amiga de la Teresa ) era el moment de repassar tot aquella informació.
Primer unes cartes que vaig començar a llegir amb intriga. Segons anaven passant les paraules la cosa es posava més emocionant. Sens dubte eren cartes d’amor. El baró s’escrivia amb algú i aquest algú n’estava molt enamorada i ell... sens dubte també. I la data de les cartes? Feia anys d’aquelles cartes. Explicaven plans, projectes de futur, de vides i somnis compartits, de viatges arreu del món on poguessin fer-se realitat. Preguntes de com es podrien tirar endavant. Tot plegat com si fos un amor impossible. Però qui era aquella noia? Dins els sobres encara hi quedaven més coses. Sí, ho heu endevinat, més fotografies... Però de qui? Qui era aquella noia? Sens dubte molt maca. En aquest cas era morena, arrissada i com la baronessa de mides excel•lents. I es que el calé i la gent maca va relacionat. Inspeccionant la fotografia per veure si podia reconèixer el lloc, estava feta en una terrassa de un edifici alt, per què es veien les teulades dels altres edificis de una gran ciutat antiga amb historia, només calia saber quina. Ara m’hauria vingut de cine internet.
Continuant inspeccionant els papers, més fotografies. Ara eren dues noies, la mateixa d’abans i un altre que no guardava les mides. Tot hi estant prima era molt més corpulenta. El mal parit del baró tenia moltes amigues, ara el facebook també m’hauria anat de conya. De fet ja se sap que els rics tenen més amics dels que toquen. Continuant amb els papers, poemes, retalls de diaris amb noticies sense solta ni volta, o això era el que pensava en un principi. No entenia què i tenia a veure noticies de diaris amb el d’abans! Això encara em confonia més, però en fi, ja li trobaria la relació. Vaig agafar la resta de papers i em vaig asseure al silló de la finestra amb la copa que la Carme m’havia tornat omplir tan amablement com havia anant fent tota la nit. Us pensareu que anava begut i en aquest estat difícilment es pot raonar gaire, doncs sí, teniu tota la raó, però el paper que tenia entra les mans era la pista definitiva, no calia raonar gaire. El tiquet de caixa de un restaurant. I de on era aquell restaurant? Només podia ser de un lloc!!! No ho endevineu?
Florència. El baró tenia una amant a Florència i això era aquí al costat mateix. Només una cosa no em quadrava. Les noticies del diari que no tenien res a veure amb tot allò. Què collons hi feien allà? Els vaig tornar agafar per veure si hi trobava relació però res de res. La Carme m’havia servit igual que la Teresa i ja era hora de tornar al llit, així que vaig plegar els retalls de diari per guardar-ho tot i no endevinareu que em va passar? La fortuna em tornava a somriure una vegada més. A la part del darrera dels diaris hi havia publicitat, i a que no endevineu de on era la publicitat? Sí de Florència, això qualsevol ho endevina ara, però hi havia més dades, totes les direccions eren de la part cara de Florència. Ara només calia anar allà i veure què hi podia trobar que tingues relació. Qui sap si poder trobaria les noies de les fotografies. Així doncs, dit i fet. L’any demà al matí amb l’excusa d’arreglar assumptes després de tants dies allà, sortia de la casa de pedra amb el meu estimat Alfa Romeu descapotable, amb direcció a Florència, amb la intenció de tornar amb respostes concloents i quan jo em proposo una cosa, creieu-me que no em quedo de mans plegades.
J.C.
dijous, 1 de setembre del 2011
Així doncs, la meva amiga, ( l’ampolla ) i jo, varem prendre una decisió. De moment em quedaria, seguiria el joc a la vegada que descobriria què coi passa en aquella casa i ella, la meva amiga m’ajudaria. De fet feia anys que estava en aquella casa i sabia moltes més coses que jo, a més , abans que jo ella ja era amiga del baró. I el tracte començava aquella mateixa nit. Jo estava assegut en l’escriptori del baró. Des de allà es dominava tota la sala. En una part hi havia la biblioteca i un silló, que si deuria esta de conya per llegir i prendre la copa, just davant per davant meu. Però jo no em vaig moure, volia continuar observant la sala... Al mateix costat una finestra des de on es veia la vall i tan hi entrava la llum del sol com la de la lluna. En l’altre paret, a l‘esquerra de la finestra i a la dreta de on em trobava jo i a la cantonada, una barra de bar, on vivia la meva estimada amiga amb qui compartia aquella nit. Ara ja teniu una idea de amb qui i on feia el sal a la baronessa. L’escriptori de fusta massissa tenia més anys que la mateixa casa i els calaixos, li deien a l’ampolla !!!
-Aquet tio, si vol saber quelcom del baró no hauria de xafardejar una mica per aquí? O és tonto o el tens posseït !!!
I els calaixos com per art de màgia es varen començar a obrir un per un, de fet ja parlaven amb la Teresa, ( l’ampolla ), o sigui que no m’havia d’estranyar que també ho fessin amb mi, que per cert, molt mal educats he !!!
En el primer de dal a la dreta només material d’escriptori. Bolígrafs llapis, típex etc.
Al segon folis, sobres etc.
Al tercer material per ordinador, cds verges per gravar, etc.
-Ei tio, no trobes res estrany aquí? Pensa una mica!
-Eren els mateixos cds qui em parlaven.
-Teresa, que li has donat? Aquet tio li costa reaccionar !!!
Asclar!!! Que burro!!! No hi havia ordinador per enlloc! Tants dies voltant per la casa, aprofitant-me de tot i encara no havia vist cap ordinador per enlloc!!! Com és que no hi havia ordinador en el despatx del baró?
Això no podia ser de cap manera. Era impossible que el baró no tingués ordinador, sens dubta l’havien retirat des de que va desapareixia.
-Ei tio, set farà de dia a qui i encara quedem uns quants calaixos per obrir, que penses fer?
-Ells s’anaven obrint sols, no calia ni dir-los-hi i com era normal no vaig veure res que em crides l’atenció, però segur que era per culpa de la Teresa. Tot i així els calaixos tot i la seva mala educació, m’ajudaven més del que esperava i en l’últim calaix si em guardaven una cosa per mi. No hi havia res de res i això em va fer sospitar. Com és que hi havia un calaix buit i no hi havia ordinador?
-No ho trobes estrany burro? Pensa una mica!
Coi de calaixos mal educats! Ja em començaven a tocar allò que no sona, però tenien raó, la Teresa i jo feia massa rato que estàvem junts, tot i així ho vaig trobar!!!
Sota un doble fons en va sortir un sobre amb el nom de una ciutat, Florència. I dins el sobre la foto d’una flor i una clau petita i antiga.!!!
-Tu tio o ets burro per duplicat o vas trompa? No soc antiga!!! Soc d’una caixa forta, aveure si pilles d’una vegada.
-Macagum dena! Asclar! La clau de una caixa forta!!! I on collons era aquesta caixa? I la combinació? Com la trobaria? Això si que és un problema. Vaig pensar de posar-me la última copa abans d’anar a dormir i beurem-ala a la llum de la lluna en el silló de la finestra i mentres me la bevia em va picar la curiositat de llegir l’etiqueta de la Teresa. i... Bingo !!! HAHAHAHAHAHA !!!!!
Mare meva!!! La combinació de la caixa estava en l’etiqueta de l’ampolla amb el codi de barres subratllat, dissimulat. Tants dies parlant amb ella i no me’n havia adonat!
Ara només calia trobar la caixa forta. Vaig mirar darrera tots els quadres i llibres de la sala, però res de res, massa fàcil.
-Teresa, on collons és la caixa forta? M’ho penses dir o no?
Aquella nit ja ni havia prou, era hora d’anar a dormir. L’endemà ja buscaríem la caixa per on fos, però primer hauria de buscar substituta per la Teresa, la pobra ja no tenia gaire res més per mi. I així ho vaig fer al mateix mati després d’esmorzar, demanant-li al Marçal, que em deixes anar a la bodega a buscar un altra ampolla. La bodega ja us la podeu imaginar, normal en una casa de pedra de 300anys, en un soterrani, molt fresca i 1oo1 ampolles recobrint les parets però amb una curiositat, hi havia rajoles de flors, per els trossos de paret on no hi havia ampolles. Ja només em tocava buscar la mateixa flor que hi havia dintre el sobre, i ...!!! BINGO !!! La caixa misteriosa era davant meu intentant amagar un secret que aviat deixaria de ser secret.
J.C.
-Aquet tio, si vol saber quelcom del baró no hauria de xafardejar una mica per aquí? O és tonto o el tens posseït !!!
I els calaixos com per art de màgia es varen començar a obrir un per un, de fet ja parlaven amb la Teresa, ( l’ampolla ), o sigui que no m’havia d’estranyar que també ho fessin amb mi, que per cert, molt mal educats he !!!
En el primer de dal a la dreta només material d’escriptori. Bolígrafs llapis, típex etc.
Al segon folis, sobres etc.
Al tercer material per ordinador, cds verges per gravar, etc.
-Ei tio, no trobes res estrany aquí? Pensa una mica!
-Eren els mateixos cds qui em parlaven.
-Teresa, que li has donat? Aquet tio li costa reaccionar !!!
Asclar!!! Que burro!!! No hi havia ordinador per enlloc! Tants dies voltant per la casa, aprofitant-me de tot i encara no havia vist cap ordinador per enlloc!!! Com és que no hi havia ordinador en el despatx del baró?
Això no podia ser de cap manera. Era impossible que el baró no tingués ordinador, sens dubta l’havien retirat des de que va desapareixia.
-Ei tio, set farà de dia a qui i encara quedem uns quants calaixos per obrir, que penses fer?
-Ells s’anaven obrint sols, no calia ni dir-los-hi i com era normal no vaig veure res que em crides l’atenció, però segur que era per culpa de la Teresa. Tot i així els calaixos tot i la seva mala educació, m’ajudaven més del que esperava i en l’últim calaix si em guardaven una cosa per mi. No hi havia res de res i això em va fer sospitar. Com és que hi havia un calaix buit i no hi havia ordinador?
-No ho trobes estrany burro? Pensa una mica!
Coi de calaixos mal educats! Ja em començaven a tocar allò que no sona, però tenien raó, la Teresa i jo feia massa rato que estàvem junts, tot i així ho vaig trobar!!!
Sota un doble fons en va sortir un sobre amb el nom de una ciutat, Florència. I dins el sobre la foto d’una flor i una clau petita i antiga.!!!
-Tu tio o ets burro per duplicat o vas trompa? No soc antiga!!! Soc d’una caixa forta, aveure si pilles d’una vegada.
-Macagum dena! Asclar! La clau de una caixa forta!!! I on collons era aquesta caixa? I la combinació? Com la trobaria? Això si que és un problema. Vaig pensar de posar-me la última copa abans d’anar a dormir i beurem-ala a la llum de la lluna en el silló de la finestra i mentres me la bevia em va picar la curiositat de llegir l’etiqueta de la Teresa. i... Bingo !!! HAHAHAHAHAHA !!!!!
Mare meva!!! La combinació de la caixa estava en l’etiqueta de l’ampolla amb el codi de barres subratllat, dissimulat. Tants dies parlant amb ella i no me’n havia adonat!
Ara només calia trobar la caixa forta. Vaig mirar darrera tots els quadres i llibres de la sala, però res de res, massa fàcil.
-Teresa, on collons és la caixa forta? M’ho penses dir o no?
Aquella nit ja ni havia prou, era hora d’anar a dormir. L’endemà ja buscaríem la caixa per on fos, però primer hauria de buscar substituta per la Teresa, la pobra ja no tenia gaire res més per mi. I així ho vaig fer al mateix mati després d’esmorzar, demanant-li al Marçal, que em deixes anar a la bodega a buscar un altra ampolla. La bodega ja us la podeu imaginar, normal en una casa de pedra de 300anys, en un soterrani, molt fresca i 1oo1 ampolles recobrint les parets però amb una curiositat, hi havia rajoles de flors, per els trossos de paret on no hi havia ampolles. Ja només em tocava buscar la mateixa flor que hi havia dintre el sobre, i ...!!! BINGO !!! La caixa misteriosa era davant meu intentant amagar un secret que aviat deixaria de ser secret.
J.C.
dimecres, 10 d’agost del 2011
Vaig cedir als seus desitjos. De fet no mi podia pas negar, tot plegat era massa temptador, i com diu el meu lema, “ En el risc hi ha l’emoció. “
El primer que havia de fer era vestir-me però asclar, la roba que tenia estava molt suada i no en tenia d’altra.
-Que dius Gès? Si en tens un armari ple que ni tu saps el que tens!
I ja em veieu com no podia ser de cap altre manera vestit amb la roba del Baró. Tela !!!!
Em vaig oferir per anar amb el meu cotxe, de fet feia massa hores que no el veia i ja començava a patir. Els dos ben vestits i arreglats ens dirigíem cap a buscar el cotxe. Jo pensava que aniríem a fora on l’avia deixat, però no, ella em guiava fins un ascensor que ens duia al garatge i no us imagineu la meva sorpresa! El Baró de Gès tenia una col•lecció de cotxes i motos que no era capaç de comptar la de vehicles que hi havia allà dins. El cas és que no veia enlloc el meu estimat cotxe, un Alfa Romeu model Spider descapotable de color vermell.
-Quin agafem Gès?
N’hi havia de tots models i colors. Esportius, berlines, clàssics, tot terrenys, ranxeres i històrics. Ferrari, Porche, Mercedes, Rolls Royce, Bentley Maserati etc etc etc. En quan a les motos igualment. Norton, BSA, BMV, Harlei-Davidson, etc etc etc. Tot plegat més de 60 vehicles incloent el meu petit Spider que algú s’havia molestat a entrar-lo, rentar-lo i afegir-lo a la col•lecció. Algú que em mirava i no s’atrevia a dir res. Sí, havia estat el Marçal. El teníem a darrera esperant que em decidís per orientar-me. Crec que ell sabia perfectament que jo no era el Baró. No costava pas gaire endevinar-ho. Hi havia un rastre de baba per tot el garatge i continuava rajant.
Semblava impossible que m’estigues passant això a mi. Tenia davant meu el cotxe dels meus somnis i el podia conduir com si fos meu. Mare de Déu !!!!!
-Avui agafarem aquest, demà ja en triarem un altre.
Em vaig decidir per un Ferrari F50. Un model totalment de col•leccionista que devia el seu nom al 50e aniversari de la mítica marca italiana. No m’hi podia pas negar, un somni per la majoria dels homes de la terra. Abans de pujar interiorment vaig demanar perdo al meu estimat Spider per no anar amb ell, però sabia del cert que ell ho entendria.
En obrir aquella porta, pujar en allà ja era un prodigi, vaig prémer el boto d’arrencada i la millor música que pot escoltar un esser humà en tot l’ univers va ressonar per tota la casa. Tenia a les meves mans el millor cotxe que s’ha construït mai, al meu costat una noia que no m’hagués imaginat mai que em dirigiria la paraula i la porta del garatge oberta, el món m’esperava i jo ja feia tard.
El que havia de ser un matí de boutiques el varem passar a la carretera i asclar amb tan èxtasi per part meva la gana apreta i arriba l’hora d’anar a Can Pasqual però abans volia saber el poder del cotxe que tenia entra les mans, i el cotxe en tenia molt. De fet molt més que jo per què anant a gran velocitat encara vaig ser adelantat per una moto negre amb un motorista amb un mono de pell negra també. Em quedava molt per aprendre encara. En arribar allà l’entrada era en un jardí de un castell, ens esperava el noi que mol amablement s’emportaria el cotxe al pàrquing al mateix temps que ens a saludava molt amablement i correctament com si ens conegués de temps.
-Baró, Baronessa. És un plaer tornar-los a tenir aquí.
I a l’entrada el mateix per el cap de sala que ens esperava a la mateixa porta.
-Baró de Gès, Baronessa. Estava segurs que torneria aviat. Espero que el viatge li hagi set profitós.
Tot era glamour i jo no sabia comportar-me com a tal. Segur que se’m notava, però vaig salvar la situació. A la tarda si varem anar de boutiques i per tot arreu les salutacions estaven a l’alçada del restaurant. Ens servien amb copes de cava com a la pel•lícula de Pretty Woman. A la nit acabàvem dormint junts com si el món s’hagués d’acabar l’any demà mateix. I així varem passar 21 dies fins que un pensament em va venir al cap. A qui passava quelcom, en cada sortida que fèiem amb un cotxe del Baró veia, sem creuava o m’ avançar el motorista negra.
Tenia de pair tot allò i el millor era fer-ho sol. El meu llit m’esperava. Sens dubte la baronessa em tenia per qui no era o això era el que jo pensava. Tornava estar amb l’ampolla de conyac francès de 12 anys que dies abans ens havíem fet tan amics. La copa no va trigar gaire a buidar-se un cop rere un altre i les preguntes ja no cabien al meu cap. M’havia de quedar? Marxava? Li seguia el joc a ella? Tot plegat massa complicat, o poder era jo que hi buscava massa problemes on no hi eren? Però tot plegat feia pudor de cremat i era massa maco per ser real. Viure així te un preu que jo no puc pagar. La cosa durava massa i jo perillava.
J.C.
El primer que havia de fer era vestir-me però asclar, la roba que tenia estava molt suada i no en tenia d’altra.
-Que dius Gès? Si en tens un armari ple que ni tu saps el que tens!
I ja em veieu com no podia ser de cap altre manera vestit amb la roba del Baró. Tela !!!!
Em vaig oferir per anar amb el meu cotxe, de fet feia massa hores que no el veia i ja començava a patir. Els dos ben vestits i arreglats ens dirigíem cap a buscar el cotxe. Jo pensava que aniríem a fora on l’avia deixat, però no, ella em guiava fins un ascensor que ens duia al garatge i no us imagineu la meva sorpresa! El Baró de Gès tenia una col•lecció de cotxes i motos que no era capaç de comptar la de vehicles que hi havia allà dins. El cas és que no veia enlloc el meu estimat cotxe, un Alfa Romeu model Spider descapotable de color vermell.
-Quin agafem Gès?
N’hi havia de tots models i colors. Esportius, berlines, clàssics, tot terrenys, ranxeres i històrics. Ferrari, Porche, Mercedes, Rolls Royce, Bentley Maserati etc etc etc. En quan a les motos igualment. Norton, BSA, BMV, Harlei-Davidson, etc etc etc. Tot plegat més de 60 vehicles incloent el meu petit Spider que algú s’havia molestat a entrar-lo, rentar-lo i afegir-lo a la col•lecció. Algú que em mirava i no s’atrevia a dir res. Sí, havia estat el Marçal. El teníem a darrera esperant que em decidís per orientar-me. Crec que ell sabia perfectament que jo no era el Baró. No costava pas gaire endevinar-ho. Hi havia un rastre de baba per tot el garatge i continuava rajant.
Semblava impossible que m’estigues passant això a mi. Tenia davant meu el cotxe dels meus somnis i el podia conduir com si fos meu. Mare de Déu !!!!!
-Avui agafarem aquest, demà ja en triarem un altre.
Em vaig decidir per un Ferrari F50. Un model totalment de col•leccionista que devia el seu nom al 50e aniversari de la mítica marca italiana. No m’hi podia pas negar, un somni per la majoria dels homes de la terra. Abans de pujar interiorment vaig demanar perdo al meu estimat Spider per no anar amb ell, però sabia del cert que ell ho entendria.
En obrir aquella porta, pujar en allà ja era un prodigi, vaig prémer el boto d’arrencada i la millor música que pot escoltar un esser humà en tot l’ univers va ressonar per tota la casa. Tenia a les meves mans el millor cotxe que s’ha construït mai, al meu costat una noia que no m’hagués imaginat mai que em dirigiria la paraula i la porta del garatge oberta, el món m’esperava i jo ja feia tard.
El que havia de ser un matí de boutiques el varem passar a la carretera i asclar amb tan èxtasi per part meva la gana apreta i arriba l’hora d’anar a Can Pasqual però abans volia saber el poder del cotxe que tenia entra les mans, i el cotxe en tenia molt. De fet molt més que jo per què anant a gran velocitat encara vaig ser adelantat per una moto negre amb un motorista amb un mono de pell negra també. Em quedava molt per aprendre encara. En arribar allà l’entrada era en un jardí de un castell, ens esperava el noi que mol amablement s’emportaria el cotxe al pàrquing al mateix temps que ens a saludava molt amablement i correctament com si ens conegués de temps.
-Baró, Baronessa. És un plaer tornar-los a tenir aquí.
I a l’entrada el mateix per el cap de sala que ens esperava a la mateixa porta.
-Baró de Gès, Baronessa. Estava segurs que torneria aviat. Espero que el viatge li hagi set profitós.
Tot era glamour i jo no sabia comportar-me com a tal. Segur que se’m notava, però vaig salvar la situació. A la tarda si varem anar de boutiques i per tot arreu les salutacions estaven a l’alçada del restaurant. Ens servien amb copes de cava com a la pel•lícula de Pretty Woman. A la nit acabàvem dormint junts com si el món s’hagués d’acabar l’any demà mateix. I així varem passar 21 dies fins que un pensament em va venir al cap. A qui passava quelcom, en cada sortida que fèiem amb un cotxe del Baró veia, sem creuava o m’ avançar el motorista negra.
Tenia de pair tot allò i el millor era fer-ho sol. El meu llit m’esperava. Sens dubte la baronessa em tenia per qui no era o això era el que jo pensava. Tornava estar amb l’ampolla de conyac francès de 12 anys que dies abans ens havíem fet tan amics. La copa no va trigar gaire a buidar-se un cop rere un altre i les preguntes ja no cabien al meu cap. M’havia de quedar? Marxava? Li seguia el joc a ella? Tot plegat massa complicat, o poder era jo que hi buscava massa problemes on no hi eren? Però tot plegat feia pudor de cremat i era massa maco per ser real. Viure així te un preu que jo no puc pagar. La cosa durava massa i jo perillava.
J.C.
dissabte, 9 de juliol del 2011
El cant dels ocells em va despertar. Sense obrir els ulls vaig recordar el somni de la nit passada. Era estrany, tenia la sensació de que no havia aset cap somni. I en obrir els ulls… sorpresa … La Dama Negre estava al meu costat. Despullada, me la mirava impressionat dels seu cos. La meva cara era davant la seva i la seva respiració m’arribava a mi. Respirava l’aire que sortia d’ella. En aquell moment m’hauria agradat saber que podia somiar per estar encara més dintre seu. No vaig poder evitar passar la meva ma per el seu cos i això va fer que els seus meravellosos ulls s’obrissin.
-Ho Ges !!! Que bé. Em desperto i el primer que veig ets a tu. Aquesta vegada no et tornaré deixar marxar mai mès.
Aquelles paraules em varen fer mala espina i en un tres i no res em va abraçar mentres es recolzava sobra meu. Noi !!!! Algú em podia dir que coi passava en aquella casa i que coi hi feia jo en allà?
Algú va trucar la porta de l’habitació i es va obrir. Era el nostre estimat i fidel majordom que ens duia l’esmorzar. Per cert, encara no us he dit com es deia.
En Marçal semblava, de fet era el típic servent perfecte que no li faltava de res ni cap virtut, però alguna cosa hi havia en la seva mirada. Sempre ens mirava com si a la vegada pensés quelcom que no s’atrevia a dir-nos. Primer a ella, i després a mi. Aquest home amagava quelcom i jo no sabia si era bo o dolent. Sols un altre cop i després de una dutxa, esmorzàvem al porxo de l’habitació. Ella al meu costat, assentats en un banc per a dues persones somreia de felicitat mentres deixava anar petites frases que em feien mal pensar, coma ara:
-No m’has explicat res del teu viatge encara.
No tornis a marxar i estar-te tan de temps sense dir-me res, m’has fet patir moltíssim.
Durant aquest temps he pensat molt amb nosaltres tres. Ara ja tornem a ser una família.
-Aquesta noia em tenia per qui no era i això es començava a complicar. O no?
Per què poder jo em podria treure la part positiva. Viure bé com un senyor, amb un majordom fantàstic i una dona espectacular, rica però boja...!!! ???
Em aquell moment em varen venir unes preguntes al cap.
El baró de Gès va marxar de viatge realment?
O va marxar per escapar d’aquesta dona?
Era viu o mort?
I si era mort, on va morir?
Una esgarrifança de fred va fer-me bellugar com un rampell. No deuria pas estar enterrat en aquest jardí el? Poder el dir a la baronessa que volia marxar, que la volia deixar, el va fer matar per en Marçal i està aquí. !!!!
I com és que jo en sóc clavat a ell? I la pregunta del milió, la meva arribada aquí, va se casual o provocada per algú que em coneixia? Tantes preguntes macabres em varen tallar la gana. Poder la historia d'en Marçal era real i jo m’he fet la meva pel•lícula. El fet és que ella ho va notar.
-Ei Ges. Que et passa? Que rumies? No has menjat gaire. Vols que anem a donar un vol? Saps que havia pensat? Podríem anar a donar un vol a la ciutat, de compres i a dinar a Can Pascual.
Can Pasqual era un Restaurant de molt prestigi amb una estrella Michelin. Sens dubte la noia tenia pasta llarga i tot allò era una aventura per mi.. Jo soc de una manera que em segons quines situacions no m’agrada dir que no.
-Em sembla una bona idea. Però primer vull aclarir una cosa.
– I aquí li va canviar la cara.
-Per què em dius Gès si saps que no ho soc en Gès?
-El somriure es va apagar de cop.
-Jo vaig arribar ahir, ens varem conèixer ahir. T’agraeixo molt la teva hospitalitat però jo no soc en Gès.
Es va aixecar de cop i fent mitja volta va marxar cap a la barana del porxo. Jo ho havia de dir, la cosa s’estava complicant massa ja. Recolzada de cara al jardí estava estranya, però nois... quina imatge tan fantàstica. No la oblidaré mai. Ella estava dreta,d’esquena a mi, recolzada de colzes a la barana amb les cames creuades. Tenia unes cames perfectes, rectes, primes, llargues. Estava descalça i només portava per vestir la meva camisa texana blava. Els seus cabells rossos llargs i lliços li arribaven a mitja cintura. Nois, digue-me el que volgueu però això era una d’aquelles oportunitats a la vida que tots em somiat i que si passa, nomes passa un cop, o sigui que .... jo no la podia pas desaprofitar de cap de les maneres encara que mi anés la pell i acabés fen companyia al meu predecessor. Me la vaig jugar.
Em vaig acostar a ella per darrera i abraçant-la li vaig dir.
-De veritat creus que marxaré mai del teu costat? Hauria d’estar boig per fer-ho. Vull anar a la ciutat i a Can Pascual, però no sense tu.
El seu somriure va tornar als seus fantàstics llavis i girant-se de cara a mi em va abraçar pel clatell i ens varem fondre en el millor dels petons que he fet mai a ningú.
Acabava de començar un altre dia i ja tornava estar liat fins el coll i cada cop m’ho complicava més i més.
J.C.
-Ho Ges !!! Que bé. Em desperto i el primer que veig ets a tu. Aquesta vegada no et tornaré deixar marxar mai mès.
Aquelles paraules em varen fer mala espina i en un tres i no res em va abraçar mentres es recolzava sobra meu. Noi !!!! Algú em podia dir que coi passava en aquella casa i que coi hi feia jo en allà?
Algú va trucar la porta de l’habitació i es va obrir. Era el nostre estimat i fidel majordom que ens duia l’esmorzar. Per cert, encara no us he dit com es deia.
En Marçal semblava, de fet era el típic servent perfecte que no li faltava de res ni cap virtut, però alguna cosa hi havia en la seva mirada. Sempre ens mirava com si a la vegada pensés quelcom que no s’atrevia a dir-nos. Primer a ella, i després a mi. Aquest home amagava quelcom i jo no sabia si era bo o dolent. Sols un altre cop i després de una dutxa, esmorzàvem al porxo de l’habitació. Ella al meu costat, assentats en un banc per a dues persones somreia de felicitat mentres deixava anar petites frases que em feien mal pensar, coma ara:
-No m’has explicat res del teu viatge encara.
No tornis a marxar i estar-te tan de temps sense dir-me res, m’has fet patir moltíssim.
Durant aquest temps he pensat molt amb nosaltres tres. Ara ja tornem a ser una família.
-Aquesta noia em tenia per qui no era i això es començava a complicar. O no?
Per què poder jo em podria treure la part positiva. Viure bé com un senyor, amb un majordom fantàstic i una dona espectacular, rica però boja...!!! ???
Em aquell moment em varen venir unes preguntes al cap.
El baró de Gès va marxar de viatge realment?
O va marxar per escapar d’aquesta dona?
Era viu o mort?
I si era mort, on va morir?
Una esgarrifança de fred va fer-me bellugar com un rampell. No deuria pas estar enterrat en aquest jardí el? Poder el dir a la baronessa que volia marxar, que la volia deixar, el va fer matar per en Marçal i està aquí. !!!!
I com és que jo en sóc clavat a ell? I la pregunta del milió, la meva arribada aquí, va se casual o provocada per algú que em coneixia? Tantes preguntes macabres em varen tallar la gana. Poder la historia d'en Marçal era real i jo m’he fet la meva pel•lícula. El fet és que ella ho va notar.
-Ei Ges. Que et passa? Que rumies? No has menjat gaire. Vols que anem a donar un vol? Saps que havia pensat? Podríem anar a donar un vol a la ciutat, de compres i a dinar a Can Pascual.
Can Pasqual era un Restaurant de molt prestigi amb una estrella Michelin. Sens dubte la noia tenia pasta llarga i tot allò era una aventura per mi.. Jo soc de una manera que em segons quines situacions no m’agrada dir que no.
-Em sembla una bona idea. Però primer vull aclarir una cosa.
– I aquí li va canviar la cara.
-Per què em dius Gès si saps que no ho soc en Gès?
-El somriure es va apagar de cop.
-Jo vaig arribar ahir, ens varem conèixer ahir. T’agraeixo molt la teva hospitalitat però jo no soc en Gès.
Es va aixecar de cop i fent mitja volta va marxar cap a la barana del porxo. Jo ho havia de dir, la cosa s’estava complicant massa ja. Recolzada de cara al jardí estava estranya, però nois... quina imatge tan fantàstica. No la oblidaré mai. Ella estava dreta,d’esquena a mi, recolzada de colzes a la barana amb les cames creuades. Tenia unes cames perfectes, rectes, primes, llargues. Estava descalça i només portava per vestir la meva camisa texana blava. Els seus cabells rossos llargs i lliços li arribaven a mitja cintura. Nois, digue-me el que volgueu però això era una d’aquelles oportunitats a la vida que tots em somiat i que si passa, nomes passa un cop, o sigui que .... jo no la podia pas desaprofitar de cap de les maneres encara que mi anés la pell i acabés fen companyia al meu predecessor. Me la vaig jugar.
Em vaig acostar a ella per darrera i abraçant-la li vaig dir.
-De veritat creus que marxaré mai del teu costat? Hauria d’estar boig per fer-ho. Vull anar a la ciutat i a Can Pascual, però no sense tu.
El seu somriure va tornar als seus fantàstics llavis i girant-se de cara a mi em va abraçar pel clatell i ens varem fondre en el millor dels petons que he fet mai a ningú.
Acabava de començar un altre dia i ja tornava estar liat fins el coll i cada cop m’ho complicava més i més.
J.C.
diumenge, 5 de juny del 2011
I sí, realment es presentava un nit llarguíssima. Perdut al mig de no sé on, sense civilització, i dormint en un llit de 300 anys amb un rellotge centenari que des de l’altra banda de la casa em marcava els segons un per un amb el va i ve de un pèndul que havia marcat el temps des que el temps era temps,des que una persona el va descobrir i un altra va inventar un artefacte anomenat rellotge per mesurar-lo.
Tot això em va fer pensar amb la meva vida. Tenia tota una nit per fer-ho.
Havia sabut aprofitar-la? Vaig començar a recordar i fer inventari dels meus errors,defectes, que podien haver portat conseqüències amb la gent que m’havien envoltat al llarg de la meva vida, així com obres que poder havien canviat la vida d’ algú per bé o per mal. Es presentava una lluita contra el bé i el mal i jo en sortiria sens dubte perdedor per què jo no soc perfecte, per què soc un trist i simple esser humà. Els errors es presentaven inequívocament guanyadors. El meu futur era clar. Jutjat, condemnat, executat. Pena de mort pel meu cor, consciència, orgull i amor propi. Només em quedava un camí. La resignació i compliment de la meva pena per els segles dels segles. Amén.
Un cop sabuda la sentència el meu peregrinatge per el purgatori havia començat sense jo donar-me’n compte des de feia ves a saber quan. Però una cosa tenia a favor meu, per sort! No tot han de ser desgràcies en aquest món. El judici no havia set tan desastrós. Sí, m’havia equivocat en un munt de coses, però en una sí la vaig encertar. Mai, mai, mai, des de que en tinc memòria, havia desaprofitat la vida. I en això estava orgullosíssim. Sempre, sempre, sempre he fet el que “ he volgut i he gaudit fent-ho.”D’acord que poder m’he equivocat fen allò, però sense donar-me’n compte. El fet és que ho he gaudit i si fos ara ho tornaria a fer sense dubtar-ne ni el més mínim.
Tants pensaments em va fer agafar set i com sempre passa en totes les histories el protagonista s’ha d’aixecar a la nit i descobrir coses noves, i asclar, aquí el protagonista soc jo. Total, que me’n vaig anar a la cuina a buscar aigua. Per arribar-hi vaig passar per aquell passadís ple d’obres d’art i fotografies i quina va ser la meva sorpresa quan els meus ulls es varen parar en una concreta. Era la de Baró de Gès. Aquell home era clavat a mi, semblava el meu germà bessó. Era la meva imatge ficada dins un vestit que jo no havia portat mai. Ara si que necessitava beure quelcom i no era precisament aigua. Sense perdre ni un moment vaig anar al saló a buscar un conyac. Per el camí només veia fotografies, busts, pintures i imatges meves per tot arreu. Amb un conyac de 20 anys a la mà ho anava mirant tot i sense adonar-me’n vaig arribar davant la porta de l’habitació de la senyora i com passa a totes les novel•les la porta estava un punt oberta. Mirant per l’escletxa veia aquella persona davant del mirall a peu dret com es meravellava del seu preciós cos, dins de un camisó de seda fina transparent. La seva mirada clavada al mirall contemplant-me sabia perfectament que jo era allà.
Pensant que ella estava amb un home que no era, jo estava seduït i m’era impossible escapar-me’n si és que realment era el que volia, per què? Realment volia marxar? Qui voldria marxar de una situació així? No ho vaig dubtar, amb la copa a la mà les meves cames caminaven amb silenci cap a ella, un glop llarg i en arribar la vaig abraçar per l’esquena mentres els meus llavis li besaven el coll i les meves mans resseguien la silueta que abans mirava des da fora fins arribar als seus pits rodons i ferms. Ella ansiosa no podia aguantar més, es va girar, els seus braços em varen rodejar per l’esquena i agafant-me el cap per darrera, un peto inacabable va fer que desaparegués el món durant tota una nit que tot esser humà la voldria infinita, fent l’amor lentament i gaudint de cada segon.
Si la nit va ser llarga, el dia es presentava encara molt més... llarg i excitant!!!
J.C.
Tot això em va fer pensar amb la meva vida. Tenia tota una nit per fer-ho.
Havia sabut aprofitar-la? Vaig començar a recordar i fer inventari dels meus errors,defectes, que podien haver portat conseqüències amb la gent que m’havien envoltat al llarg de la meva vida, així com obres que poder havien canviat la vida d’ algú per bé o per mal. Es presentava una lluita contra el bé i el mal i jo en sortiria sens dubte perdedor per què jo no soc perfecte, per què soc un trist i simple esser humà. Els errors es presentaven inequívocament guanyadors. El meu futur era clar. Jutjat, condemnat, executat. Pena de mort pel meu cor, consciència, orgull i amor propi. Només em quedava un camí. La resignació i compliment de la meva pena per els segles dels segles. Amén.
Un cop sabuda la sentència el meu peregrinatge per el purgatori havia començat sense jo donar-me’n compte des de feia ves a saber quan. Però una cosa tenia a favor meu, per sort! No tot han de ser desgràcies en aquest món. El judici no havia set tan desastrós. Sí, m’havia equivocat en un munt de coses, però en una sí la vaig encertar. Mai, mai, mai, des de que en tinc memòria, havia desaprofitat la vida. I en això estava orgullosíssim. Sempre, sempre, sempre he fet el que “ he volgut i he gaudit fent-ho.”D’acord que poder m’he equivocat fen allò, però sense donar-me’n compte. El fet és que ho he gaudit i si fos ara ho tornaria a fer sense dubtar-ne ni el més mínim.
Tants pensaments em va fer agafar set i com sempre passa en totes les histories el protagonista s’ha d’aixecar a la nit i descobrir coses noves, i asclar, aquí el protagonista soc jo. Total, que me’n vaig anar a la cuina a buscar aigua. Per arribar-hi vaig passar per aquell passadís ple d’obres d’art i fotografies i quina va ser la meva sorpresa quan els meus ulls es varen parar en una concreta. Era la de Baró de Gès. Aquell home era clavat a mi, semblava el meu germà bessó. Era la meva imatge ficada dins un vestit que jo no havia portat mai. Ara si que necessitava beure quelcom i no era precisament aigua. Sense perdre ni un moment vaig anar al saló a buscar un conyac. Per el camí només veia fotografies, busts, pintures i imatges meves per tot arreu. Amb un conyac de 20 anys a la mà ho anava mirant tot i sense adonar-me’n vaig arribar davant la porta de l’habitació de la senyora i com passa a totes les novel•les la porta estava un punt oberta. Mirant per l’escletxa veia aquella persona davant del mirall a peu dret com es meravellava del seu preciós cos, dins de un camisó de seda fina transparent. La seva mirada clavada al mirall contemplant-me sabia perfectament que jo era allà.
Pensant que ella estava amb un home que no era, jo estava seduït i m’era impossible escapar-me’n si és que realment era el que volia, per què? Realment volia marxar? Qui voldria marxar de una situació així? No ho vaig dubtar, amb la copa a la mà les meves cames caminaven amb silenci cap a ella, un glop llarg i en arribar la vaig abraçar per l’esquena mentres els meus llavis li besaven el coll i les meves mans resseguien la silueta que abans mirava des da fora fins arribar als seus pits rodons i ferms. Ella ansiosa no podia aguantar més, es va girar, els seus braços em varen rodejar per l’esquena i agafant-me el cap per darrera, un peto inacabable va fer que desaparegués el món durant tota una nit que tot esser humà la voldria infinita, fent l’amor lentament i gaudint de cada segon.
Si la nit va ser llarga, el dia es presentava encara molt més... llarg i excitant!!!
J.C.
diumenge, 1 de maig del 2011
Giro el cap i miro tot el jardí. En un racó hi veig un home treballant, és el jardiner. Amb passes suaus, lentes i guaitant la seva feina ben feta mi acosto.
-Bon dia. – Dic amb veu ferma i segura.
-Bon dia. El puc ajudar amb alguna cosa?
El jardiner és una persona educada i amable digne de fer la seva bona feina en aquell lloc.
-Bé... Estava caminant per aquets prats i no he pogut evitar entrar en el jardí, és nota que aquí agrada les flors i les plantes!
-Sí. A la senyora li agraden molt les flors, ella és qui decideix quines es planten on i quan. La meva feina és que el jardí estigui al seu gust a tota hora.
-M’ha semblat que estava trista.
-Hi ara. No pas. És molt bona noia i riu sempre.
-La gent tenim una cara i un cor i pot ser que no comparteixin la mateixa opinió. No creu? Una flor pot ser molt maca amb molta bona olor i ser verinosa, oi? I una simple herba que no té flor també te dret al sol, i ningú li fa cas, la trepitgem, ens hi estirem al damunt, en gaudim i no la valorem com es mereix, però jo hi he fet l’amor i cregui’m que des de llavors per mi és la millor planta del jardí.
-Carai...! A vostè li sobren paraules o imaginació, o les dues coses.
-No ho se pas això Però del que sí se és que he vist una cara maca amb una mirada trista, i no se per què però tinc la mateixa sensació en aquest jardí. És molt maco, amb moltes flors, però trist i sense vida o amb una vida buida. Qui més hi viu a la casa a part de la senyora?
- Ningú més. La seva família viu a la ciutat i ella va venir aquí per viure-hi amb el Baró de Ges, però va marxar de viatge i no ha tornat mai més. La senyora li va demanar que anés a buscar unes llavors de flors a l’altra banda del món aprofitant que era una persona emprenedora i que li agradava viatjar. Tothom diu que va morir, però el seu cos no el varen trobar mai i ella no ha cregut mai que fos mort. Esta convençuda que tornarà i viuran aquí per sempre més, per això em fa cuidar el jardí cada dia, per què quan ell torni si trobi com quant en va marxar.
-Li fa cuidar un jardí sense vida per què la vida va marxar i fins que no torni el jardí estarà trist com el cor de la senyora. Coneix al llei de Darwuin? Segons aquest científic la vida hi serà sempre per això ella no perd mai l’esperança i per això sempre riu amb la gent, però en el fons esta trista.
El jardiner m’escoltava atén, estava tot el dia sol a la casa i una mica de conversa es posa bé sempre a tothom.
Era al final de la tarda i la feina al jardí arribava a la seva fi per avui, tocava guardar les eines.
-Hi hauria la possibilitat de conèixer la senyora?
-Si, asclar. Ja li he dit que és una persona educada i li obrirà les portes de casa segur. Vingui amb mi.
El vaig acompanyar fins on guardava les eines i mentres es rentava i es dutxava em va explicar la vida de la senyora. Us la podria explicar però ara estava apunt de conèixer a una persona important i creieu-me que és més important que no pas la seva vida.
El jardiner net i arreglat ja no era jardiner. Ara era tot un servent impecable davant dels detalls de la casa. Varem entrar per la porta del servei. Em va fer esperar una mica a la cuina mentres ell anava a parlar amb la senyora. Al cap de 10 minuts va tornar i em va dir que podia passar. Em va guiar cap a ella. Varem passar per uns passadissos plens de quadres, estàtues, figures i altres obres d’art. De sobte em va venir una pregunta al cap que em va posar la pell de gallina. No entenia, com és que havia acceptat de veurem si jo només era un desconegut que havia entrat a casa seva sense ni tan sols trucar la porta?
En aquell moment vaig començar a tenir por. Ni tan sols m’havien demanat el meu nom. Això cada vegada m’agradava menys. Per uns moments vaig estar apunt de tirar-me enrere però ja era massa tard o poder la curiositat no em deixava ara que estava apunt de conèixer la senyora. En aquell moment arribava a l’estança on havia de conèixer a qui em tenia presoner a casa seva. Vaig entrar i la vaig veure davant mateix de la finestra on l’havia vist abans. I sens dubta la vista no m’havia enganyat. Tenia davant meu a la persona més maca que havia vist mai a la vida.
-Ben vingut a casa meva. –Va dir amb veu dolça.
-Gràcies.
Vaig respondre jo al mateix temps que em preguntava a mi mateix per què em complicava la vida d’aquesta manera.
-Puc saber qui és i per què aquesta insistència per coneixem?
Em dic Marc. I estava caminant per fora els murs, he vist aquesta casa antiga, de pedra i com no? Plena d’història. I una cosa ha portat l’altre i fins ara.
Desprès de la meva pobre presentació la conversa es va anar allargant sense saber com i l’hora del sopar havia arribat. Jo havia de marxar i em vaig acomiadar cordialment
-Hi ara. No es vol quedar a sopar. És d’hora i desprès podrà marxar, si vol !!!
Aquest “ si vol “ va sonar estrany per mi. Un cop més sem va posar la pell de gallina.
En aquell mateix moment entrava el servei per anunciar-nos que el sopà era a taula. Censa demanar-me la meva opinió ja tenia el meu lloc a taula. Des de l’estança que ocupàvem sentia la olor del sopar, sopa de peix molt lleugera i cues de rap simplement bullides amb un raig d’oli d’oliva. Un altra coincidència, la sopa és un dels meus plats predilectes. Tot plegat massa coincidències? No ho se, el cas és que em vaig quedar a sopar, un cop més em vaig deixar ven-se per un no se què, quelcom hi havia a la casa que em tenia enganxat.
-Hauria de trucar a casa jo per quedar-me. –Vaig dir
Però no vaig trucar. Vaig enviar un sms. El fet és que tampoc ho vaig fer, jo visc sol i no tinc de donar explicacions a ningú. Totes maneres crec que va colar. El fet és que em vaig quedar a sopar i no en vaig tingué prou que em vaig quedar a fer el ressopo i tot. Però asclar, jo havia vingut a peu i s’havia fet de nit. No podia tornar com havia vingut.
-No pateixi. La casa és plena d’habitacions. Demà podrà tornar tranquil•lament desprès d’haver esmorzat. A més, a casa seva ja saben on és, no tenen de què patir... Oi?
Tot el vespre parlant amb aquesta dona i de tan en tan els seus comentaris irònics em feien tremolar les cames. Vaig accedir a quedar-me a dormir, per força o per alguna altra cosa? El fet és que sense saber com estava estirat en un llit del SXVII, amb un pijama de ratlles que no se de qui em varen dir que era i en una habitació de una casa centenària.
Tenia el pressentiment que la nit seria molt llarga!!!
J.C.
-Bon dia. – Dic amb veu ferma i segura.
-Bon dia. El puc ajudar amb alguna cosa?
El jardiner és una persona educada i amable digne de fer la seva bona feina en aquell lloc.
-Bé... Estava caminant per aquets prats i no he pogut evitar entrar en el jardí, és nota que aquí agrada les flors i les plantes!
-Sí. A la senyora li agraden molt les flors, ella és qui decideix quines es planten on i quan. La meva feina és que el jardí estigui al seu gust a tota hora.
-M’ha semblat que estava trista.
-Hi ara. No pas. És molt bona noia i riu sempre.
-La gent tenim una cara i un cor i pot ser que no comparteixin la mateixa opinió. No creu? Una flor pot ser molt maca amb molta bona olor i ser verinosa, oi? I una simple herba que no té flor també te dret al sol, i ningú li fa cas, la trepitgem, ens hi estirem al damunt, en gaudim i no la valorem com es mereix, però jo hi he fet l’amor i cregui’m que des de llavors per mi és la millor planta del jardí.
-Carai...! A vostè li sobren paraules o imaginació, o les dues coses.
-No ho se pas això Però del que sí se és que he vist una cara maca amb una mirada trista, i no se per què però tinc la mateixa sensació en aquest jardí. És molt maco, amb moltes flors, però trist i sense vida o amb una vida buida. Qui més hi viu a la casa a part de la senyora?
- Ningú més. La seva família viu a la ciutat i ella va venir aquí per viure-hi amb el Baró de Ges, però va marxar de viatge i no ha tornat mai més. La senyora li va demanar que anés a buscar unes llavors de flors a l’altra banda del món aprofitant que era una persona emprenedora i que li agradava viatjar. Tothom diu que va morir, però el seu cos no el varen trobar mai i ella no ha cregut mai que fos mort. Esta convençuda que tornarà i viuran aquí per sempre més, per això em fa cuidar el jardí cada dia, per què quan ell torni si trobi com quant en va marxar.
-Li fa cuidar un jardí sense vida per què la vida va marxar i fins que no torni el jardí estarà trist com el cor de la senyora. Coneix al llei de Darwuin? Segons aquest científic la vida hi serà sempre per això ella no perd mai l’esperança i per això sempre riu amb la gent, però en el fons esta trista.
El jardiner m’escoltava atén, estava tot el dia sol a la casa i una mica de conversa es posa bé sempre a tothom.
Era al final de la tarda i la feina al jardí arribava a la seva fi per avui, tocava guardar les eines.
-Hi hauria la possibilitat de conèixer la senyora?
-Si, asclar. Ja li he dit que és una persona educada i li obrirà les portes de casa segur. Vingui amb mi.
El vaig acompanyar fins on guardava les eines i mentres es rentava i es dutxava em va explicar la vida de la senyora. Us la podria explicar però ara estava apunt de conèixer a una persona important i creieu-me que és més important que no pas la seva vida.
El jardiner net i arreglat ja no era jardiner. Ara era tot un servent impecable davant dels detalls de la casa. Varem entrar per la porta del servei. Em va fer esperar una mica a la cuina mentres ell anava a parlar amb la senyora. Al cap de 10 minuts va tornar i em va dir que podia passar. Em va guiar cap a ella. Varem passar per uns passadissos plens de quadres, estàtues, figures i altres obres d’art. De sobte em va venir una pregunta al cap que em va posar la pell de gallina. No entenia, com és que havia acceptat de veurem si jo només era un desconegut que havia entrat a casa seva sense ni tan sols trucar la porta?
En aquell moment vaig començar a tenir por. Ni tan sols m’havien demanat el meu nom. Això cada vegada m’agradava menys. Per uns moments vaig estar apunt de tirar-me enrere però ja era massa tard o poder la curiositat no em deixava ara que estava apunt de conèixer la senyora. En aquell moment arribava a l’estança on havia de conèixer a qui em tenia presoner a casa seva. Vaig entrar i la vaig veure davant mateix de la finestra on l’havia vist abans. I sens dubta la vista no m’havia enganyat. Tenia davant meu a la persona més maca que havia vist mai a la vida.
-Ben vingut a casa meva. –Va dir amb veu dolça.
-Gràcies.
Vaig respondre jo al mateix temps que em preguntava a mi mateix per què em complicava la vida d’aquesta manera.
-Puc saber qui és i per què aquesta insistència per coneixem?
Em dic Marc. I estava caminant per fora els murs, he vist aquesta casa antiga, de pedra i com no? Plena d’història. I una cosa ha portat l’altre i fins ara.
Desprès de la meva pobre presentació la conversa es va anar allargant sense saber com i l’hora del sopar havia arribat. Jo havia de marxar i em vaig acomiadar cordialment
-Hi ara. No es vol quedar a sopar. És d’hora i desprès podrà marxar, si vol !!!
Aquest “ si vol “ va sonar estrany per mi. Un cop més sem va posar la pell de gallina.
En aquell mateix moment entrava el servei per anunciar-nos que el sopà era a taula. Censa demanar-me la meva opinió ja tenia el meu lloc a taula. Des de l’estança que ocupàvem sentia la olor del sopar, sopa de peix molt lleugera i cues de rap simplement bullides amb un raig d’oli d’oliva. Un altra coincidència, la sopa és un dels meus plats predilectes. Tot plegat massa coincidències? No ho se, el cas és que em vaig quedar a sopar, un cop més em vaig deixar ven-se per un no se què, quelcom hi havia a la casa que em tenia enganxat.
-Hauria de trucar a casa jo per quedar-me. –Vaig dir
Però no vaig trucar. Vaig enviar un sms. El fet és que tampoc ho vaig fer, jo visc sol i no tinc de donar explicacions a ningú. Totes maneres crec que va colar. El fet és que em vaig quedar a sopar i no en vaig tingué prou que em vaig quedar a fer el ressopo i tot. Però asclar, jo havia vingut a peu i s’havia fet de nit. No podia tornar com havia vingut.
-No pateixi. La casa és plena d’habitacions. Demà podrà tornar tranquil•lament desprès d’haver esmorzat. A més, a casa seva ja saben on és, no tenen de què patir... Oi?
Tot el vespre parlant amb aquesta dona i de tan en tan els seus comentaris irònics em feien tremolar les cames. Vaig accedir a quedar-me a dormir, per força o per alguna altra cosa? El fet és que sense saber com estava estirat en un llit del SXVII, amb un pijama de ratlles que no se de qui em varen dir que era i en una habitació de una casa centenària.
Tenia el pressentiment que la nit seria molt llarga!!!
J.C.
diumenge, 3 d’abril del 2011
Cansat de caminar arribo al final del camí. Però com hi pot haver final si el món és rodó? Sens dubta em dec haver despistat en alguna cruïlla i sense saber com, he vingut a parar aquí.
Soc davant d' un portal gran, antic i treballat a mà però descuidat del manteniment que es mereix. A banda i banda del portal un mur de pedra es fa llarg com si volgués abraçar la casa que si sent segura i protegida dintre seu. No se cap a quin costat anar, dreta? Esquerra? És igual, la meva ignorància deixa pas al cor per què ell trií. Com que estic de cara al nord em decideixo per el costat dret, el costat de llevant, per on neix el sol, el dia, les esperances noves, la vida...
I tot i que estic cansat físicament, no ho estic mentalment, i mentres em quedi un bocí de forces continuaré caminant endavant, per què el que he passat, el que he deixat enrere ja ho vaig gaudir en el seu moment i repetir-ho, tot i que estaria molt bé, no seria mai més el mateix. La meva ment és oberta a noves experiències, nous reptes, aventures... Mentres la vida m’ho permeti aniré allargant la meva mísera història gaudint de cada pas, de cada segon. I mentres camino escolto música, la música de la natura, la música que em regalen els ocells, el vent, la pluja, la vida... Què seria la vida sense música? No me la se imaginar !!! Tot i que és estrany per què si em sobra una cosa és precisament imaginació. No soc ric, ni tinc propietats, ni iots al port, però tinc una vida i ganes de viure-la i això és la millor riquesa que es pot tenir. Amb la imaginació aprenem a viure i i convivim a diari. Quan tenim problemes i ens volem esbargir, desconnectar imaginem com voldríem que fos la nostra vida, somiem desperts. I si algú no ho fa, sens dubta desaprofita la vida.
Arribo a la cantonada del mur, i mentres ell continua cap a l’esquerra i davant meu apareix una vall immensa, uns prats on sembla que l’infinit em vingui a donar la benvinguda. La curiositat em fa dubtar un altra vegada si segueixo el mur o m’abandono en la immensitat del prat. Per què és tan dura la vida? Perquè sempre ens posa dubtes, preguntes? Com si ens poses a proba per fer-nos patir! Segueixo el mur mentres a cada tres passes la meva mirada fa una ullada al prat, però a la vegada no em vull perdre els detalls de la història que m’està explicant el mur de pedra, i és que un mur centenari te molta historia per explicar. Amb silenci intento imaginar la de coses que deu haver vist. En arribar a l’altra cantonada em trobo la porta del darrera oberta. Aquesta és de ferro forjat. Rovellada però ferma em convida a entrar, no goso, però el meu cap fa un intent per què la vista pugui veure l’interior que sens dubta guarda un jardí immens. Ple d’arbres, la gespa ben tallada i les flors plantades per unes mans inequívocament experimentades em diuen que hi viu una persona amant de la natura. En un moviment reflex alço la mirada cap a una de les finestres on per uns moments veig la silueta del que sembla una noia que em mira com si l’espia’t fos jo i no ella que està a casa seva. Qui deu ser aquella noia de mirada trista? Quines deuen ser les seves preocupacions que donen la sensació de que li falta quelcom en la seva vida? Em quedo mirant la finestra buida. Amb les meves preguntes sense contestar no puc sortir del jardí, necessito respostes, saber... Necessito tornar veure aquella imatge que sopera en escreix la belló del jardí i no marxaré sense complaurem.
J.C.
Soc davant d' un portal gran, antic i treballat a mà però descuidat del manteniment que es mereix. A banda i banda del portal un mur de pedra es fa llarg com si volgués abraçar la casa que si sent segura i protegida dintre seu. No se cap a quin costat anar, dreta? Esquerra? És igual, la meva ignorància deixa pas al cor per què ell trií. Com que estic de cara al nord em decideixo per el costat dret, el costat de llevant, per on neix el sol, el dia, les esperances noves, la vida...
I tot i que estic cansat físicament, no ho estic mentalment, i mentres em quedi un bocí de forces continuaré caminant endavant, per què el que he passat, el que he deixat enrere ja ho vaig gaudir en el seu moment i repetir-ho, tot i que estaria molt bé, no seria mai més el mateix. La meva ment és oberta a noves experiències, nous reptes, aventures... Mentres la vida m’ho permeti aniré allargant la meva mísera història gaudint de cada pas, de cada segon. I mentres camino escolto música, la música de la natura, la música que em regalen els ocells, el vent, la pluja, la vida... Què seria la vida sense música? No me la se imaginar !!! Tot i que és estrany per què si em sobra una cosa és precisament imaginació. No soc ric, ni tinc propietats, ni iots al port, però tinc una vida i ganes de viure-la i això és la millor riquesa que es pot tenir. Amb la imaginació aprenem a viure i i convivim a diari. Quan tenim problemes i ens volem esbargir, desconnectar imaginem com voldríem que fos la nostra vida, somiem desperts. I si algú no ho fa, sens dubta desaprofita la vida.
Arribo a la cantonada del mur, i mentres ell continua cap a l’esquerra i davant meu apareix una vall immensa, uns prats on sembla que l’infinit em vingui a donar la benvinguda. La curiositat em fa dubtar un altra vegada si segueixo el mur o m’abandono en la immensitat del prat. Per què és tan dura la vida? Perquè sempre ens posa dubtes, preguntes? Com si ens poses a proba per fer-nos patir! Segueixo el mur mentres a cada tres passes la meva mirada fa una ullada al prat, però a la vegada no em vull perdre els detalls de la història que m’està explicant el mur de pedra, i és que un mur centenari te molta historia per explicar. Amb silenci intento imaginar la de coses que deu haver vist. En arribar a l’altra cantonada em trobo la porta del darrera oberta. Aquesta és de ferro forjat. Rovellada però ferma em convida a entrar, no goso, però el meu cap fa un intent per què la vista pugui veure l’interior que sens dubta guarda un jardí immens. Ple d’arbres, la gespa ben tallada i les flors plantades per unes mans inequívocament experimentades em diuen que hi viu una persona amant de la natura. En un moviment reflex alço la mirada cap a una de les finestres on per uns moments veig la silueta del que sembla una noia que em mira com si l’espia’t fos jo i no ella que està a casa seva. Qui deu ser aquella noia de mirada trista? Quines deuen ser les seves preocupacions que donen la sensació de que li falta quelcom en la seva vida? Em quedo mirant la finestra buida. Amb les meves preguntes sense contestar no puc sortir del jardí, necessito respostes, saber... Necessito tornar veure aquella imatge que sopera en escreix la belló del jardí i no marxaré sense complaurem.
J.C.
dilluns, 7 de març del 2011
Els meus peus van avançant un davant de l’altre incansablement. Uns moviments monòtons sense motiu aparent. Sento el soroll de la grava trepitjada, la olor de l’herba humida per la rosada del matí. Miro l’infinit del camí i penso si arribaré mai enlloc. Els arbres es queden enrere però el bosc m’acompanya. Passo un llac i en miro el color blau intens de l’aigua transparent. Per què és blava si a la vegada és tranparent? I és que la natura és viva i ens sorprèn dia a dia...
I mentres tant els meus peus van avançant en direcció cap a tu. Tu que m’atraus com un iman al que no em puc resistir. No tinc prou forces i mentres el temps passa, més a prop teu estic.
J.C.
I mentres tant els meus peus van avançant en direcció cap a tu. Tu que m’atraus com un iman al que no em puc resistir. No tinc prou forces i mentres el temps passa, més a prop teu estic.
J.C.
Avui no surt el sol, però m’és igual per què et tinc a tu que m’enlluernes i amb les teves abraçades i petons em dones més calor que ell. Recordo el teu somriure mentres estàvem junts i m’arriba la olor del teu cabell i la teva pell suau. Necessito que em tornis abraçar i em regalis més petons dels teus que em fan sentir tan viu.
J.C
J.C
dimarts, 1 de febrer del 2011
El poder de la Dama negra.
Mitja vida desitjant-la, esperant-la, no sabia on era, on buscar-la, ni tan sols sabia si existia i molt menys si mai la tindria. Però algú en la llunyania em deia que sí, que no defallís, que no abandonés, que continués buscant, desitjant, esperant.
Potser era ella mateixa qui m’ho deia i amb la distancia jo no ho sentia. Però alguna cosa m’arribava, alguna cosa que em feia continuar buscant, desitjant, esperant.
I quan menys ho esperes, quan menys hi penses, els nostres camins s’han creuat.
Ara no me’n puc separar i tots els meus pensaments són per a ella. Em controla, em domina, em supera. És el poder de " La Dama negra. "
Jo li parlo i ella em contesta. Per a mi és música que em fa ballar al seu compàs d’aquí cap allà.
M’abraço a ella, sento la seva olor, el seu cor que batega fort, amb força i se’m emporta amb ella, amb el seu encant personal que només veiem els qui estem posseïts per el poder de la Dama.
J.C.
Mitja vida desitjant-la, esperant-la, no sabia on era, on buscar-la, ni tan sols sabia si existia i molt menys si mai la tindria. Però algú en la llunyania em deia que sí, que no defallís, que no abandonés, que continués buscant, desitjant, esperant.
Potser era ella mateixa qui m’ho deia i amb la distancia jo no ho sentia. Però alguna cosa m’arribava, alguna cosa que em feia continuar buscant, desitjant, esperant.
I quan menys ho esperes, quan menys hi penses, els nostres camins s’han creuat.
Ara no me’n puc separar i tots els meus pensaments són per a ella. Em controla, em domina, em supera. És el poder de " La Dama negra. "
Jo li parlo i ella em contesta. Per a mi és música que em fa ballar al seu compàs d’aquí cap allà.
M’abraço a ella, sento la seva olor, el seu cor que batega fort, amb força i se’m emporta amb ella, amb el seu encant personal que només veiem els qui estem posseïts per el poder de la Dama.
J.C.
Encara que no ho creguis, que no t’ho sembli... ets una persona del món. Tens una vida, uns drets, que has de saber gaudir. No els desaprofitis.
Viu, coneix gent, fes coses que et vinguin de gust fer. Coses noves o que no has fet mai i que poder sempre has desitjat fer-les. Fes realitat aquells petits somnis que no t’has atrevit a fer mai o fes realitat somnis nous.
Demana-li a la teva imaginació que t’ajudi i viatge amb ella per aquest món que t’espera amb els braços oberts.
No desaprofitis les oportunitats que se’t creuin per el camí i sigues feliç.
Jo ho he fet, ho estic fent i intentaré continuar per aquest camí. Vols venir amb mi?
J.C.
Viu, coneix gent, fes coses que et vinguin de gust fer. Coses noves o que no has fet mai i que poder sempre has desitjat fer-les. Fes realitat aquells petits somnis que no t’has atrevit a fer mai o fes realitat somnis nous.
Demana-li a la teva imaginació que t’ajudi i viatge amb ella per aquest món que t’espera amb els braços oberts.
No desaprofitis les oportunitats que se’t creuin per el camí i sigues feliç.
Jo ho he fet, ho estic fent i intentaré continuar per aquest camí. Vols venir amb mi?
J.C.
dissabte, 8 de gener del 2011
Un nou any comença, i com sempre ve acompanyat de desitjos, il•lusions, esperances i somnis per qui és somiador com jo.
Alguns nous, altres es repeteixen any rere any. Pobre de mi que soc un simple il•lús, un pou infinit d’esperances impossibles d’agafar. Però a la vegada soc feliç i envejat per la resta de mortals inconformistes i plens de contradiccions incapaços d’arribar enlloc.
J.C.
Alguns nous, altres es repeteixen any rere any. Pobre de mi que soc un simple il•lús, un pou infinit d’esperances impossibles d’agafar. Però a la vegada soc feliç i envejat per la resta de mortals inconformistes i plens de contradiccions incapaços d’arribar enlloc.
J.C.
El temps passa ràpid quan volem que passi poc a poc, i a poc a poc quan volem que passi ràpid. És la vida que ens ha tocat. Una meravellosa vida que hem de saber-la viure i gaudir.
No perdis el temps pensant amb problemes que no tenen solució. Viu cada minut intensament, fes el que et vingui de gust i sobre tot, no t’oblidis de ser feliç.
J.C.
No perdis el temps pensant amb problemes que no tenen solució. Viu cada minut intensament, fes el que et vingui de gust i sobre tot, no t’oblidis de ser feliç.
J.C.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)