El cant dels ocells em va despertar. Sense obrir els ulls vaig recordar el somni de la nit passada. Era estrany, tenia la sensació de que no havia aset cap somni. I en obrir els ulls… sorpresa … La Dama Negre estava al meu costat. Despullada, me la mirava impressionat dels seu cos. La meva cara era davant la seva i la seva respiració m’arribava a mi. Respirava l’aire que sortia d’ella. En aquell moment m’hauria agradat saber que podia somiar per estar encara més dintre seu. No vaig poder evitar passar la meva ma per el seu cos i això va fer que els seus meravellosos ulls s’obrissin.
-Ho Ges !!! Que bé. Em desperto i el primer que veig ets a tu. Aquesta vegada no et tornaré deixar marxar mai mès.
Aquelles paraules em varen fer mala espina i en un tres i no res em va abraçar mentres es recolzava sobra meu. Noi !!!! Algú em podia dir que coi passava en aquella casa i que coi hi feia jo en allà?
Algú va trucar la porta de l’habitació i es va obrir. Era el nostre estimat i fidel majordom que ens duia l’esmorzar. Per cert, encara no us he dit com es deia.
En Marçal semblava, de fet era el típic servent perfecte que no li faltava de res ni cap virtut, però alguna cosa hi havia en la seva mirada. Sempre ens mirava com si a la vegada pensés quelcom que no s’atrevia a dir-nos. Primer a ella, i després a mi. Aquest home amagava quelcom i jo no sabia si era bo o dolent. Sols un altre cop i després de una dutxa, esmorzàvem al porxo de l’habitació. Ella al meu costat, assentats en un banc per a dues persones somreia de felicitat mentres deixava anar petites frases que em feien mal pensar, coma ara:
-No m’has explicat res del teu viatge encara.
No tornis a marxar i estar-te tan de temps sense dir-me res, m’has fet patir moltíssim.
Durant aquest temps he pensat molt amb nosaltres tres. Ara ja tornem a ser una família.
-Aquesta noia em tenia per qui no era i això es començava a complicar. O no?
Per què poder jo em podria treure la part positiva. Viure bé com un senyor, amb un majordom fantàstic i una dona espectacular, rica però boja...!!! ???
Em aquell moment em varen venir unes preguntes al cap.
El baró de Gès va marxar de viatge realment?
O va marxar per escapar d’aquesta dona?
Era viu o mort?
I si era mort, on va morir?
Una esgarrifança de fred va fer-me bellugar com un rampell. No deuria pas estar enterrat en aquest jardí el? Poder el dir a la baronessa que volia marxar, que la volia deixar, el va fer matar per en Marçal i està aquí. !!!!
I com és que jo en sóc clavat a ell? I la pregunta del milió, la meva arribada aquí, va se casual o provocada per algú que em coneixia? Tantes preguntes macabres em varen tallar la gana. Poder la historia d'en Marçal era real i jo m’he fet la meva pel•lícula. El fet és que ella ho va notar.
-Ei Ges. Que et passa? Que rumies? No has menjat gaire. Vols que anem a donar un vol? Saps que havia pensat? Podríem anar a donar un vol a la ciutat, de compres i a dinar a Can Pascual.
Can Pasqual era un Restaurant de molt prestigi amb una estrella Michelin. Sens dubte la noia tenia pasta llarga i tot allò era una aventura per mi.. Jo soc de una manera que em segons quines situacions no m’agrada dir que no.
-Em sembla una bona idea. Però primer vull aclarir una cosa.
– I aquí li va canviar la cara.
-Per què em dius Gès si saps que no ho soc en Gès?
-El somriure es va apagar de cop.
-Jo vaig arribar ahir, ens varem conèixer ahir. T’agraeixo molt la teva hospitalitat però jo no soc en Gès.
Es va aixecar de cop i fent mitja volta va marxar cap a la barana del porxo. Jo ho havia de dir, la cosa s’estava complicant massa ja. Recolzada de cara al jardí estava estranya, però nois... quina imatge tan fantàstica. No la oblidaré mai. Ella estava dreta,d’esquena a mi, recolzada de colzes a la barana amb les cames creuades. Tenia unes cames perfectes, rectes, primes, llargues. Estava descalça i només portava per vestir la meva camisa texana blava. Els seus cabells rossos llargs i lliços li arribaven a mitja cintura. Nois, digue-me el que volgueu però això era una d’aquelles oportunitats a la vida que tots em somiat i que si passa, nomes passa un cop, o sigui que .... jo no la podia pas desaprofitar de cap de les maneres encara que mi anés la pell i acabés fen companyia al meu predecessor. Me la vaig jugar.
Em vaig acostar a ella per darrera i abraçant-la li vaig dir.
-De veritat creus que marxaré mai del teu costat? Hauria d’estar boig per fer-ho. Vull anar a la ciutat i a Can Pascual, però no sense tu.
El seu somriure va tornar als seus fantàstics llavis i girant-se de cara a mi em va abraçar pel clatell i ens varem fondre en el millor dels petons que he fet mai a ningú.
Acabava de començar un altre dia i ja tornava estar liat fins el coll i cada cop m’ho complicava més i més.
J.C.