La vida és una casualitat, no saps mai que trobaràs en el lloc menys insòlit.
J.C.

Així doncs, la meva amiga, ( l’ampolla ) i jo, varem prendre una decisió. De moment em quedaria, seguiria el joc a la vegada que descobriria què coi passa en aquella casa i ella, la meva amiga m’ajudaria. De fet feia anys que estava en aquella casa i sabia moltes més coses que jo, a més , abans que jo ella ja era amiga del baró. I el tracte començava aquella mateixa nit. Jo estava assegut en l’escriptori del baró. Des de allà es dominava tota la sala. En una part hi havia la biblioteca i un silló, que si deuria esta de conya per llegir i prendre la copa, just davant per davant meu. Però jo no em vaig moure, volia continuar observant la sala... Al mateix costat una finestra des de on es veia la vall i tan hi entrava la llum del sol com la de la lluna. En l’altre paret, a l‘esquerra de la finestra i a la dreta de on em trobava jo i a la cantonada, una barra de bar, on vivia la meva estimada amiga amb qui compartia aquella nit. Ara ja teniu una idea de amb qui i on feia el sal a la baronessa. L’escriptori de fusta massissa tenia més anys que la mateixa casa i els calaixos, li deien a l’ampolla !!!
-Aquet tio, si vol saber quelcom del baró no hauria de xafardejar una mica per aquí? O és tonto o el tens posseït !!!
I els calaixos com per art de màgia es varen començar a obrir un per un, de fet ja parlaven amb la Teresa, ( l’ampolla ), o sigui que no m’havia d’estranyar que també ho fessin amb mi, que per cert, molt mal educats he !!!
En el primer de dal a la dreta només material d’escriptori. Bolígrafs llapis, típex etc.
Al segon folis, sobres etc.
Al tercer material per ordinador, cds verges per gravar, etc.
-Ei tio, no trobes res estrany aquí? Pensa una mica!
-Eren els mateixos cds qui em parlaven.
-Teresa, que li has donat? Aquet tio li costa reaccionar !!!
Asclar!!! Que burro!!! No hi havia ordinador per enlloc! Tants dies voltant per la casa, aprofitant-me de tot i encara no havia vist cap ordinador per enlloc!!! Com és que no hi havia ordinador en el despatx del baró?
Això no podia ser de cap manera. Era impossible que el baró no tingués ordinador, sens dubta l’havien retirat des de que va desapareixia.
-Ei tio, set farà de dia a qui i encara quedem uns quants calaixos per obrir, que penses fer?
-Ells s’anaven obrint sols, no calia ni dir-los-hi i com era normal no vaig veure res que em crides l’atenció, però segur que era per culpa de la Teresa. Tot i així els calaixos tot i la seva mala educació, m’ajudaven més del que esperava i en l’últim calaix si em guardaven una cosa per mi. No hi havia res de res i això em va fer sospitar. Com és que hi havia un calaix buit i no hi havia ordinador?
-No ho trobes estrany burro? Pensa una mica!
Coi de calaixos mal educats! Ja em començaven a tocar allò que no sona, però tenien raó, la Teresa i jo feia massa rato que estàvem junts, tot i així ho vaig trobar!!!
Sota un doble fons en va sortir un sobre amb el nom de una ciutat, Florència. I dins el sobre la foto d’una flor i una clau petita i antiga.!!!
-Tu tio o ets burro per duplicat o vas trompa? No soc antiga!!! Soc d’una caixa forta, aveure si pilles d’una vegada.
-Macagum dena! Asclar! La clau de una caixa forta!!! I on collons era aquesta caixa? I la combinació? Com la trobaria? Això si que és un problema. Vaig pensar de posar-me la última copa abans d’anar a dormir i beurem-ala a la llum de la lluna en el silló de la finestra i mentres me la bevia em va picar la curiositat de llegir l’etiqueta de la Teresa. i... Bingo !!! HAHAHAHAHAHA !!!!!
Mare meva!!! La combinació de la caixa estava en l’etiqueta de l’ampolla amb el codi de barres subratllat, dissimulat. Tants dies parlant amb ella i no me’n havia adonat!
Ara només calia trobar la caixa forta. Vaig mirar darrera tots els quadres i llibres de la sala, però res de res, massa fàcil.
-Teresa, on collons és la caixa forta? M’ho penses dir o no?
Aquella nit ja ni havia prou, era hora d’anar a dormir. L’endemà ja buscaríem la caixa per on fos, però primer hauria de buscar substituta per la Teresa, la pobra ja no tenia gaire res més per mi. I així ho vaig fer al mateix mati després d’esmorzar, demanant-li al Marçal, que em deixes anar a la bodega a buscar un altra ampolla. La bodega ja us la podeu imaginar, normal en una casa de pedra de 300anys, en un soterrani, molt fresca i 1oo1 ampolles recobrint les parets però amb una curiositat, hi havia rajoles de flors, per els trossos de paret on no hi havia ampolles. Ja només em tocava buscar la mateixa flor que hi havia dintre el sobre, i ...!!! BINGO !!! La caixa misteriosa era davant meu intentant amagar un secret que aviat deixaria de ser secret.
J.C.