Vaig a dormir amb la il·lusió de pensar que he fet feliç a una persona. No espero res a canvi, tan sols imaginar el seu somriure m’omple de joia. Però jo se del cert que d' una manera o d’ un altra seré recompensat per què se del cert que l’amistat ens uneix.
J.C.

Un colibrí em va cridar l’atenció al mig del camí. Estava sol, i malalt. Vaig recollir-lo, curar-lo, alimentar-lo i cuidar-lo fins que es va posar bo. Vaig ensenyar-li a vola i ara tinc por de que no torni. Se que vaig fer el correcta, hauria i estic content d’haver fet el que vaig fer, però amb els dies li he agafat estima, i per què negar-ho? És normal que egoistament el volgui al meu costat.
Quin pena tan gran porta el meu cor que s’ofega amb les meves pròpies llàgrimes que no se si són de tristó o de felicitat.
J.C.

M’agradaria poder obrir la teva porta, travessar la teva façana escardada i fer un treball de restauració del teu cor. M’agradaria obrir les teves finestres per què entres la llum del sol, de la lluna i de les estrelles. M’agradaria fer del teu interior una casa nova on els bons sentiments que tens es retrobessin amb l’amor que desprens.
J.C.

Tens dubtes per què els teus sentiments estan vius, el teu cor batega insegur. Jo vull respirar l’aire que surt de dintre teu per què està impregnat de tu, de la teva vida.
J.C.

He sentit a dir a la gen que el món ja no és el que era, que les persones no saben el què volen, que la humanitat de les persones s’està perdent per la pròpia humanitat... No se quant de veritat hi ha en tot això, però jo em nego a pensar que hi hagi una sola persona al món que no vulgui ser estimat i que no sigui capaç d’estimar, somiar en un món millor. Jo tinc un somni, que tot el món llegeixi ni que sigui una sola vegada el que jo escric.
J.C.