Davant els dubtes sobre el que has o no has de fer a la vida, no dubtis ni un moment, fes el què el cor et digui.
J.C.

Giro el cap i miro tot el jardí. En un racó hi veig un home treballant, és el jardiner. Amb passes suaus, lentes i guaitant la seva feina ben feta mi acosto.
-Bon dia. – Dic amb veu ferma i segura.
-Bon dia. El puc ajudar amb alguna cosa?
El jardiner és una persona educada i amable digne de fer la seva bona feina en aquell lloc.
-Bé... Estava caminant per aquets prats i no he pogut evitar entrar en el jardí, és nota que aquí agrada les flors i les plantes!
-Sí. A la senyora li agraden molt les flors, ella és qui decideix quines es planten on i quan. La meva feina és que el jardí estigui al seu gust a tota hora.
-M’ha semblat que estava trista.
-Hi ara. No pas. És molt bona noia i riu sempre.
-La gent tenim una cara i un cor i pot ser que no comparteixin la mateixa opinió. No creu? Una flor pot ser molt maca amb molta bona olor i ser verinosa, oi? I una simple herba que no té flor també te dret al sol, i ningú li fa cas, la trepitgem, ens hi estirem al damunt, en gaudim i no la valorem com es mereix, però jo hi he fet l’amor i cregui’m que des de llavors per mi és la millor planta del jardí.
-Carai...! A vostè li sobren paraules o imaginació, o les dues coses.
-No ho se pas això Però del que sí se és que he vist una cara maca amb una mirada trista, i no se per què però tinc la mateixa sensació en aquest jardí. És molt maco, amb moltes flors, però trist i sense vida o amb una vida buida. Qui més hi viu a la casa a part de la senyora?
- Ningú més. La seva família viu a la ciutat i ella va venir aquí per viure-hi amb el Baró de Ges, però va marxar de viatge i no ha tornat mai més. La senyora li va demanar que anés a buscar unes llavors de flors a l’altra banda del món aprofitant que era una persona emprenedora i que li agradava viatjar. Tothom diu que va morir, però el seu cos no el varen trobar mai i ella no ha cregut mai que fos mort. Esta convençuda que tornarà i viuran aquí per sempre més, per això em fa cuidar el jardí cada dia, per què quan ell torni si trobi com quant en va marxar.
-Li fa cuidar un jardí sense vida per què la vida va marxar i fins que no torni el jardí estarà trist com el cor de la senyora. Coneix al llei de Darwuin? Segons aquest científic la vida hi serà sempre per això ella no perd mai l’esperança i per això sempre riu amb la gent, però en el fons esta trista.
El jardiner m’escoltava atén, estava tot el dia sol a la casa i una mica de conversa es posa bé sempre a tothom.
Era al final de la tarda i la feina al jardí arribava a la seva fi per avui, tocava guardar les eines.
-Hi hauria la possibilitat de conèixer la senyora?
-Si, asclar. Ja li he dit que és una persona educada i li obrirà les portes de casa segur. Vingui amb mi.
El vaig acompanyar fins on guardava les eines i mentres es rentava i es dutxava em va explicar la vida de la senyora. Us la podria explicar però ara estava apunt de conèixer a una persona important i creieu-me que és més important que no pas la seva vida.
El jardiner net i arreglat ja no era jardiner. Ara era tot un servent impecable davant dels detalls de la casa. Varem entrar per la porta del servei. Em va fer esperar una mica a la cuina mentres ell anava a parlar amb la senyora. Al cap de 10 minuts va tornar i em va dir que podia passar. Em va guiar cap a ella. Varem passar per uns passadissos plens de quadres, estàtues, figures i altres obres d’art. De sobte em va venir una pregunta al cap que em va posar la pell de gallina. No entenia, com és que havia acceptat de veurem si jo només era un desconegut que havia entrat a casa seva sense ni tan sols trucar la porta?
En aquell moment vaig començar a tenir por. Ni tan sols m’havien demanat el meu nom. Això cada vegada m’agradava menys. Per uns moments vaig estar apunt de tirar-me enrere però ja era massa tard o poder la curiositat no em deixava ara que estava apunt de conèixer la senyora. En aquell moment arribava a l’estança on havia de conèixer a qui em tenia presoner a casa seva. Vaig entrar i la vaig veure davant mateix de la finestra on l’havia vist abans. I sens dubta la vista no m’havia enganyat. Tenia davant meu a la persona més maca que havia vist mai a la vida.
-Ben vingut a casa meva. –Va dir amb veu dolça.
-Gràcies.
Vaig respondre jo al mateix temps que em preguntava a mi mateix per què em complicava la vida d’aquesta manera.
-Puc saber qui és i per què aquesta insistència per coneixem?
Em dic Marc. I estava caminant per fora els murs, he vist aquesta casa antiga, de pedra i com no? Plena d’història. I una cosa ha portat l’altre i fins ara.
Desprès de la meva pobre presentació la conversa es va anar allargant sense saber com i l’hora del sopar havia arribat. Jo havia de marxar i em vaig acomiadar cordialment
-Hi ara. No es vol quedar a sopar. És d’hora i desprès podrà marxar, si vol !!!
Aquest “ si vol “ va sonar estrany per mi. Un cop més sem va posar la pell de gallina.
En aquell mateix moment entrava el servei per anunciar-nos que el sopà era a taula. Censa demanar-me la meva opinió ja tenia el meu lloc a taula. Des de l’estança que ocupàvem sentia la olor del sopar, sopa de peix molt lleugera i cues de rap simplement bullides amb un raig d’oli d’oliva. Un altra coincidència, la sopa és un dels meus plats predilectes. Tot plegat massa coincidències? No ho se, el cas és que em vaig quedar a sopar, un cop més em vaig deixar ven-se per un no se què, quelcom hi havia a la casa que em tenia enganxat.
-Hauria de trucar a casa jo per quedar-me. –Vaig dir
Però no vaig trucar. Vaig enviar un sms. El fet és que tampoc ho vaig fer, jo visc sol i no tinc de donar explicacions a ningú. Totes maneres crec que va colar. El fet és que em vaig quedar a sopar i no en vaig tingué prou que em vaig quedar a fer el ressopo i tot. Però asclar, jo havia vingut a peu i s’havia fet de nit. No podia tornar com havia vingut.
-No pateixi. La casa és plena d’habitacions. Demà podrà tornar tranquil•lament desprès d’haver esmorzat. A més, a casa seva ja saben on és, no tenen de què patir... Oi?
Tot el vespre parlant amb aquesta dona i de tan en tan els seus comentaris irònics em feien tremolar les cames. Vaig accedir a quedar-me a dormir, per força o per alguna altra cosa? El fet és que sense saber com estava estirat en un llit del SXVII, amb un pijama de ratlles que no se de qui em varen dir que era i en una habitació de una casa centenària.
Tenia el pressentiment que la nit seria molt llarga!!!
J.C.