Una papallona marxa volant del meu jardí. Algú li ha dit que en un altre lloc hi ha més flors, més maques, amb més olor i colors. Poder sí. Però el meu cor em diu que tornarà, per que jo m'estimo aquesta papallona i ella ho sap.
Se que marxa amb pena, amb neguit i sense il·lusió, però això no és motiu per que torni, però jo se que tornarà. I si no torne, se de ben cert que no oblidarà mai el meu jardí, on tantes hores n'ha pogut gaudir, on el sol l'ha escalfat i els rosers l'hi han donat aixopluc.
Poder sí hi ha millors jardins que el meu, segur que sí, però en aquells no hi seré jo per cuidar-la, per admirar els seus colors, la seva manera de volar, per gaudir de la nostra complicitat i felicitat, per estimar-la.
Se que tornarà i mentrestant jo l'esperaré assentat al banc, amb la vista perduda en l'horitzó però amb els somriure a la cara per què en veurem vegi que no li guardo rancor, per transmetre-li la meva felicitat i segur que seré correspost, per què qui estima és estimat.
J.C.

Amb dos cops forts i decisius truco a la porta esperant que m'obrin, però no ho fa ningú. Sento crits i cops que venen de dintre i em decideixo a entrar pel meu conta, assumint el risc del que em trobaré dins. I quina és la meva sorpresa quan veig que la felicitat es baralla amb la tristor, la rancúnia amb el perdó i l'amor amb l'odi!!!! Veig venir un plat cap a mi i tinc el temps just per ajupir-me i esquivar-lo. La rancúnia tira una galleda plena de ràbia des de dalt de l'escala i aquesta va a parar just a sobre del perdó, que cau estès a terra, però aquest encara te les forces per arrossegar amb ell a la il·lusió, que al mateix temps clava una ganivetada traïdora a l'esperança.
Tinc la sensació d'haver baixat a l'infern, on la tercera guerra mundial fa anys que ha començat i és que per uns moments endevino on comencen els problemes de la humanitat. I és que l'enteniment i la comprensió estan jugant a la botifarra amb l'enveja i l'egoisme. Les seves monedes d'apostes tenen forma de persones que corren duna banda a l'altre de la taula sense saber quin dels jugadors és el seu amo, o en quin lloc s'han de refugiar, doncs tots tenen els símptomes de la mateixa malaltia que els té a tos embogits, la supèrbia. Per uns moments, penso que això és el final dels finals, que el dia del judici final serà quan la última carta sigui mostrada sobre la taula i això podria ser avui mateix.
M'estranyo que no tinc ganes de plorar, ni sento pena per aquests pobres infeliços i és que acabo de veure com els meus sentiments s'han afegit a la baralla i estan massa ocupats per fer la seva feina, dintre el meu cap sento increpar, els meus somnis ja no estan d'acord amb els meus desitjos.
Pobre de mi, pobre de nosaltres que tot plegat ens ho hem buscat nosaltres mateixos. En el fons, hi ha una cosa que mata més que tot això junt, la ignorància.
J.C.

Vaig a dormir, se que em costarà agafar el son i que quan a la fi pugui dormir , tu estaràs al meu costat, abraçant-me... Però també ser que jo no et podré abraçar a tu per què tot és un somni. A vegades els somnis es fan realitat, però no se si aquest serà així o serà un mal son que em seguirà la resta de la meva vida. Correré el risc, vaig a dormir amb la il·lusió que tu vindràs a mi...
J.C.

M'has deixat estar amb tu, m'has fet l'amor al mateix temps que jo a tu. Amb el teu cos m'has abraçat i teu he set. Ara tot sol, a qui, només em queda el teu record i la meva felicitat que m'agradaria compartir amb tu.
J.C.

La llum dels teus ulls eclipsa el sol, apaga les estrelles i els somnis i desitjos deixen d'existir per què l'únic somni, l'únic desig que tinc, és fer l'amor amb tu.
J.C.

Enverinat pels aromes d'una flor, m'entrego a una abraçada mortal.
Un suïcidi per amor.
M'entrego a tu. Principi i final de la meva existència.
J.C.

Quan volem fer alguna cosa nova, gran, important, solem tenir pos, dubtes... Però hi ha qui també té por del “ què diran? “I molta gent deixa de realitzar els seus somnis darrera aquesta pregunta. Això passa sobre tot en els pobles. I és degut a les xafarderies. Però també sobretot a l'enveja que cor-rou per dintre en silenci, com un càncer, a una seria de persones que no són capaces de fer realitat els seus somnis, perquè en el fons són covards i miserables, que no suporten ser així i que hi hagi gent que siguin feliços per haver fet el que ells no han set capaços de fer. Ser feliç. I és que a vegades, bé, de fet sempre, tenir estudis, educació, etc, no treu l'etiqueta de ignorants que alguns humans porten enganxada al front.
J.C.