Pobreta, la meva nineta.
Jo tenia una nineta de porcellana, una nineta que me l’estimava molt i encara me l’estimo com el primer dia o més.
Però em va caure a terra i se’m va trencar.
La meva pobreta nineta.
En vaig recollir els trossos, els vaig enganxar, cuidar i mimar, però ara ja no se si ella m’estima a mi com abans.
Li he preguntat però no em respon.
Té els ulls tristos, no de dolor si no de pena...
Pobreta, la meva nineta.

J.C.

“ Tinc una amiga a qui estimo. No se si n’estic enamorat, vull pensar que si, però jo soc molt romàntic i aviat m’enamoro o m’encapritxo. No se si això és normal amb els homes, que en general, volen presumir de ser més forts, valents, més fanfarrons que els altres. Jo no soc així. No m’he barallat mai, prefereixo fer servir la intel·ligència a la força i fugir, per continuar gaudint de la vida, els amics, l’amor, etc. Qui sap si en un futur podré fer l’amor amb ella? Veus? Un altre cosa, jo prefereixo fer l’amor que fer sexe.
L’amor...abraçar a una persona que vol estar amb tu per voluntat pròpia, sentir l’escalfor del seu cos, barrejar els batec dels cors, la saliva en uns petons romàntics inacabables, infinits, mentres sona una canso d’amor i les copes de cava es moren d’impaciència per que unes mans les agafin.
Vull fer l’amor amb tu. Et vull abraçar, estimar, et vull fer feliç ni que sigui una estona a la teva vida. Fer feliç algú és el millor que pot fer una persona, per que la felicitat no te preu, no es pot comprar, però si es pot regalar, i jo soc tan feliç a la vida, que me’n sobra i en vull repartir. “
J.C.

Gràcies,
per dedicar-me uns moments,
per llegir-me i deixar-me expressar,
per intentar comprendre les meves poques paraules
que només volen expressar uns pocs sentiments.
Gràcies,
per barrejar la teva humilitat amb la meva,
per contestar les meves preguntes quan he necessitat resposta,
per omplir un espai buit en mi i deixar-me omplir una mica el teu,
Gràcies,
per la teva companyia en moments de foscor,
per la teva escalfor quan he tingut fred,
per no callar quan jo no he tingut raó,
per no callar quan no he volgut escoltar,
per el teu silenci quan l’he necessitat.
Gràcies,
per la teva amistat,
per perdonar-me quan m’he equivocat,
Jo no soc perfecte ni intento ser-ho,
simplement soc jo,
una simple persona que com tothom necessita estimar i ser estimat.
M’he equivocat molt en la vida i segur hem tornaré equivocar.
Poder quant hi torni no hem podràs perdonar.
Intentaré entendre-ho, comprendre-ho, respectar-ho i acceptar-ho.
La vida és massa maca per deixar-la passar.
Però sobre tot intentaré reflotar,
per intentar arreglar allò que he espatllat,
i si no ho puc arreglar, és igual,
ho hauré intentat que és l’únic que compta...
J.C.

Això és la lletra de la cançó “ Maika “ del grup Esquirols, ja desaparegut.
Els vaig descobrir quan tenia més o menys 10 anys, en un petit teatre de poble, i hem vaig enamorar d’aquesta cançó. Des da llavors que me la vaig aprendre de memòria. M’agradaria que la gent que em coneix, em recordes amb aquesta cançó.


Tots posem el cor en un estel si la nit ens espanta.
O vestim els nostres ulls de verd per trobar l’esperança.
I diran que tinc ocells al cap, és ben cert per això canto.
I els dono plena llibertat, no m’agrada engabiar-los.
I s’enfilen nit a munt, a buscar un estel.
Petit príncep, em recordes Maika.
Tota la verdor d’aquell país en la seva mirada,
Una parla dolça i un somrís, i les galtes rosades
D’ella m’ha quedat un trits a deu, un dibuix i el poema.
Ara és un estel i jo un ocell amb una pena.
I m’enfilo nit amunt, a buscar un estel,
petit príncep, em recordes Maika.

Esquirols. “ Maika. “

El sol ens dona vida,
L’esperança també,
La meva esperança és fer-te feliç.
J.C.