No dubtis mai a fer el que el cos et demana, però fes-ho amb el cap.
J.C.

I sí, realment es presentava un nit llarguíssima. Perdut al mig de no sé on, sense civilització, i dormint en un llit de 300 anys amb un rellotge centenari que des de l’altra banda de la casa em marcava els segons un per un amb el va i ve de un pèndul que havia marcat el temps des que el temps era temps,des que una persona el va descobrir i un altra va inventar un artefacte anomenat rellotge per mesurar-lo.
Tot això em va fer pensar amb la meva vida. Tenia tota una nit per fer-ho.
Havia sabut aprofitar-la? Vaig començar a recordar i fer inventari dels meus errors,defectes, que podien haver portat conseqüències amb la gent que m’havien envoltat al llarg de la meva vida, així com obres que poder havien canviat la vida d’ algú per bé o per mal. Es presentava una lluita contra el bé i el mal i jo en sortiria sens dubte perdedor per què jo no soc perfecte, per què soc un trist i simple esser humà. Els errors es presentaven inequívocament guanyadors. El meu futur era clar. Jutjat, condemnat, executat. Pena de mort pel meu cor, consciència, orgull i amor propi. Només em quedava un camí. La resignació i compliment de la meva pena per els segles dels segles. Amén.
Un cop sabuda la sentència el meu peregrinatge per el purgatori havia començat sense jo donar-me’n compte des de feia ves a saber quan. Però una cosa tenia a favor meu, per sort! No tot han de ser desgràcies en aquest món. El judici no havia set tan desastrós. Sí, m’havia equivocat en un munt de coses, però en una sí la vaig encertar. Mai, mai, mai, des de que en tinc memòria, havia desaprofitat la vida. I en això estava orgullosíssim. Sempre, sempre, sempre he fet el que “ he volgut i he gaudit fent-ho.”D’acord que poder m’he equivocat fen allò, però sense donar-me’n compte. El fet és que ho he gaudit i si fos ara ho tornaria a fer sense dubtar-ne ni el més mínim.
Tants pensaments em va fer agafar set i com sempre passa en totes les histories el protagonista s’ha d’aixecar a la nit i descobrir coses noves, i asclar, aquí el protagonista soc jo. Total, que me’n vaig anar a la cuina a buscar aigua. Per arribar-hi vaig passar per aquell passadís ple d’obres d’art i fotografies i quina va ser la meva sorpresa quan els meus ulls es varen parar en una concreta. Era la de Baró de Gès. Aquell home era clavat a mi, semblava el meu germà bessó. Era la meva imatge ficada dins un vestit que jo no havia portat mai. Ara si que necessitava beure quelcom i no era precisament aigua. Sense perdre ni un moment vaig anar al saló a buscar un conyac. Per el camí només veia fotografies, busts, pintures i imatges meves per tot arreu. Amb un conyac de 20 anys a la mà ho anava mirant tot i sense adonar-me’n vaig arribar davant la porta de l’habitació de la senyora i com passa a totes les novel•les la porta estava un punt oberta. Mirant per l’escletxa veia aquella persona davant del mirall a peu dret com es meravellava del seu preciós cos, dins de un camisó de seda fina transparent. La seva mirada clavada al mirall contemplant-me sabia perfectament que jo era allà.
Pensant que ella estava amb un home que no era, jo estava seduït i m’era impossible escapar-me’n si és que realment era el que volia, per què? Realment volia marxar? Qui voldria marxar de una situació així? No ho vaig dubtar, amb la copa a la mà les meves cames caminaven amb silenci cap a ella, un glop llarg i en arribar la vaig abraçar per l’esquena mentres els meus llavis li besaven el coll i les meves mans resseguien la silueta que abans mirava des da fora fins arribar als seus pits rodons i ferms. Ella ansiosa no podia aguantar més, es va girar, els seus braços em varen rodejar per l’esquena i agafant-me el cap per darrera, un peto inacabable va fer que desaparegués el món durant tota una nit que tot esser humà la voldria infinita, fent l’amor lentament i gaudint de cada segon.
Si la nit va ser llarga, el dia es presentava encara molt més... llarg i excitant!!!
J.C.