Gaudeix dels plaers de la vida en tot moment que se’t ofereixin i guarden el record.
J.C.

La ruta fins a Florència era molt agradable. Encara que ningú coneix-hi la Toscana tots ens podem fer una idea del paisatge i amb un descapotable com el meu, creieu-me que és un plaer que val la pena viure.
Mentres anava conduint gaudia del paisatge i pensava amb el que em podria trobar si és que trobava res, o del que m’agradaria trobar o mil i una coses més, com ara un detall importantissim. Si recordeu bé, jo era igual que el baró. Si ell em veia abans que jo a ell tot se’n podria anar a noris. Calia un camuflatge discret. Començaria per deixar-me barba tot i que no m’agradava gens la idea. Un barret un tan discret i un llibre per el que pugui ser. Tot plegat semblava impossible, massa emocions i massa fortes.
Va ser mentres feia aquest viatge que sem va ocórrer la idea d’escriure aquest llibre.
El primer que necessitava era un lloc per viure quan arribés i un lloc amb molta força era una pensió en el cas antic de la ciutat. El cotxe aparcat en un garatge per què és molt millor moure’s amb transport públic, així al mateix temps et poses més dintre la vida dels ciutadans. És una manera més de conèixer la ciutat, les costums i la gent. El primer desprès d’instal•lar-me va ser comprar-me un plànol de la ciutat i amb una ampolla de vi de la comarca estudiar-ne l’entorn per on em mouria. Un cop sabia on havia d’anar doncs cap allà faltava gent.. En arribar al barri on creia que podria trobar un dels restaurants dels papers també era interessant trobar un bar on jo m’hi trobés bé i en una ciutat italiana això no era cap problema. Així doncs els dies anaven passant entra bars, restaurants, transports públics i com no podia ser de cap altra manera, les estades a la casa de la baronessa. És molt difícil trobar persones que no coneixes en una ciutat tan gran. De fet era una missió impossible. No se pas que coi em deuria haver pensat!
Una nit com tantes d’altres, assegut al a la butaca del baró al costat de la finestra amb companyia de la Carme, repassava els anuncis dels diaris. Hi havia un anunci molt petit, de fet només era un telèfon de una botiga d’antiguitats. A Florència no hi havia anat allà, se’m havia passat. Així doncs hi vaig tornar. Era de nit quan vaig arribar a la pensió on m’estava sempre que venia a Florència, així que aniria a la botiga l’any demà al mati.
La botiga com no podia ser de cap altre manera era en un carrer estret, fosc i humit al casc antic. Una botiga petita que només d’entrar, el cap se’m omplia de records de quan era petit. Semblava més un traster que una botiga. Però la campaneta que sonava al obrir la porta et feia saber que allà si anava a comprar. No va caldre esperar gaire per què sortís un senyor gran a despatxar-me. Però li vaig demanar que em deixés una estona per mirar que tenia a la botiga, buscava quelcom especial i no era senzill.
-Potser jo el puc ajudar?
-Ha si? Què li fa pensar que em pot ajudar?
-Segueixi’m i li ho ensenyaré.
Em portà a la rebotiga i per unes escales de pedra estretes i fosques, varem baixar al magatzem. Si fins ara havia vist de tot, el que hi havia aquí era un tresor. Tot eren antiguitats que segur que valien una fortuna dignes de col•leccionistes. Quadres, mobles, estàtues i fins i tot en un armari tancat, joies. Però el que ell em va ensenyar no ho hagués imaginat mai. Era un bust meu. Bé, no exactament meu, un bust del baró. Com coi havia arribat allà un bust del baró? I per què me’l ensenyava a mi?
-Per què m’ensenya aquest bust?
-Miri. Fa molts anys que em dedico això i cregui’m, tinc vista per saber que pot interessar a la gent que ve aquí. Digui’m que el que hi ha sota aquesta barba i el barret no és vostè!
-Doncs la veritat , no soc pas jo. És una persona que se sembla moltíssim a mi i que estic buscant aquí a la ciutat, però se’m fa molt difícil i no se com fer-ho. De on el va treure aquest bust?
-Me’l varen portar dues noies.
-Perfecta. Una morena arrissada molt maca i un altre no tan maca més corpulenta? Són les que estic buscant i m’han de dur on és l’home que busco. Què me’n pot dir?
-Venen sovint. Em varen dir que era una peça molt valuosa, feta per un gran artista i de una persona molt important, que no es podia vendre a qualsevol preu ni client. Quant l’he vist a la botiga he sabut que era vostè.
-Ok. Me’l quedo.
Pagat amb la targeta de la baronessa el bust i jo sortíem de la botiga. Ja em coneixeu, quant estic emocionat, relaxat i a tota hora, necessito una mica d’alcohol a la sang que em faci tirar endavant i al bar d’aquell carrer estret a prop de la pensió no em quedava gaire lluny. Dins i a la meva taula del racó, on seia sempre per poder controlar qui entra i qui surt, em relaxava amb la copa de conyac. En aquell moment no pensava en res important, només en que m’havia trobat una dona guapa, rica i que s’havia enamorat de mi pensant que jo era una altre persona que resulta que encara era 1001 vegades més rica i de l’alta societat, que havia desaparegut i jo estava allà per substituir-lo, o sigui, no res de l’altre món, lo més normal que li pot passar a qualsevol persona, bès... !!!
Mentres mirava amb la vista perduda el paquet que tenia a la cadira del davant, pensava què en faria? On el posaria? A la casa de pedra ja n’hi havia un munt. Quedaria perfecta en alguna masia de pedra de Catalunya. En algun lloc on es veiés el paisatge de la meva terra, la plana i el poble on em vaig criar amb les muntanyes al fons, Montserrat, el Montseny, Cabrera, El Pedra Forca, etc. La nostàlgia em feia companyia i els records em venien a la memòria amb la il•lusió de que després d’aquesta història tornaria a veure els meus amics. Però el que veia en aquell moment ho superava tot. Mentres tenia la vista perduda amb aquets records les dues noies de les fotos eren assegudes davant meu. D’haurien haver entrat mentres jo somiava amb el que tenia al davant i no me’n havia adonat. Sort de tenir la taula en un punt estratègic per controlar qui entrava i qui sortia...!!!
Sí sí. Eren les dues, sens dubta. La morena arrissada i la corpulenta. ( Dic corpulenta si la comparem a amb la primera, però que consti que també tenia un bon polvet. ) Era el moment d’atacar, però com? Si no m’espavilava marxarien i poder no les torneria a trobar. No m’ho vaig pensar dues vegades, o ara o mai, em vaig aixecar i mi acostà.
-Perdoneu. Fa poc que estic aquí a la ciutat i com no hi conec he decidit buscar dues noies guapes que m’ajudin a conèixer la ciutat i la gent d’aquí, i sabeu una cosa? Vosaltres heu set les afortunades. Per on comencem?
La meva arrogància i supèrbia es va convertir en un esclat de riure per part dels tres.
-Hahahaha... Mira, primer de tot deixants acabar la cervesa, desprès decidirem si et fem cas o t’engeguem a fer punyetes, però com ens has caigut bé, et deixem que ens facis companyia.
Tot semblava que anava per bon camí, fins el punt en que la nit sens va tirar al damunt i l’hora de tancar el local ens varem trobar al carrer sense saber on anar. Beguts, alegres i esverats sense saber com, un portal gran i antic passava per sobre meu, les parets de pedra un altre cop m’envoltaven. Sens dubta el meu destí era entra pedres.
No recordo res més. L’any demà el sol em va despertar en un sofà llit de un àtic de la gran ciutat de la Toscana. Amb una ressaca de collons la visió del bust que havia comprat i que algú va desembolicar em va fer recordar que tenia una feina a fer, descobrir on era el baró.
-Bon dia. Com estàs?
Aquella veu ressonava per tota l’habitació igual per dintre el meu cap com si la única manera de sortir-ne fos fen-lo esclatar.
-Ves a dutxar-te i desprès d’esmorzar parlarem. Ara no estàs en condicions d’escoltar gaire res.
Desprès d’explicar la meva història em tocava escoltar la seva, i creieu-me que més senzilla i increïble a la vegada no podia ser. Per això mateix vaig decidir definitivament escriure aquesta història. Suposo que estareu intrigats de què se’n va fer del baró?
El baró no estava content amb la vida que li havia tocat viure. Sí, li agradava ser ric del cagar, no haver-se de preocupar de res que no fos el seu ben estar, diversió i com no, el seu propi cos. I aquest era l’únic problema del baró, el seu cos. Tot per ell era perfecta exceptuant que havia nascut en un cos equivocat. El baró era dona en un cos d’home. La vida l’havia somrigut en tot menys amb això i com ell era ric havia decidit fer-se operar, marxar a Florència i desaparèixer de la vida social amb una nova identitat. I la baronessa os preguntareu? La noia rossa guapa i rica de la casa de pedra no era la baronessa. Era la seva germana. La baronessa de veritat era la morena arrissada i ho era només per que era la parella del baró. Els dos havien decidit canviar de vida sense perdre les pertinències, propietats i calés. Algú havia de despistar la gent de la comarca, la premsa i cuidar de la gran casa de pedra i qui millor que la germana de la baronessa, i el seu millor amic de l’ànima? Era un pacte entra els quatre. Els barons marxaven a Florència, ell s’operava de canvi de sexe, tot legal i vivien una vida nova. La germana d’ella es quedaria a viure a la casa gran amb tots els privilegis inclús amb el permís de portar algú que la fes feliç. El Marçal es quedaria allà fent de fidel servent amb les mateixes condicions però amb la feina de que no li faltes de res a la “nova baronessa.“
Va ser ell, en Marçal qui va buscar algú que se sembles al baró de qui les dues germanes estaven bojament enamorades però que només una podria estar amb ell. Fou llavors com per no se quines circumstàncies algú em va trobar i va fer que jo anés a parar allà. La vida m’havia somrigut a mi, però jo no era el baró. Un cop més i com tants d’altres que ja no recordo la quantitat, tornava a estar assegut a la butaca al costat de la finestra i amb companyia de la Carme. Pobre Carme, ja li quedava poc per oferir-me i la seva substitució s’acostava.
J.C.