Vaig cedir als seus desitjos. De fet no mi podia pas negar, tot plegat era massa temptador, i com diu el meu lema, “ En el risc hi ha l’emoció. “
El primer que havia de fer era vestir-me però asclar, la roba que tenia estava molt suada i no en tenia d’altra.
-Que dius Gès? Si en tens un armari ple que ni tu saps el que tens!
I ja em veieu com no podia ser de cap altre manera vestit amb la roba del Baró. Tela !!!!
Em vaig oferir per anar amb el meu cotxe, de fet feia massa hores que no el veia i ja començava a patir. Els dos ben vestits i arreglats ens dirigíem cap a buscar el cotxe. Jo pensava que aniríem a fora on l’avia deixat, però no, ella em guiava fins un ascensor que ens duia al garatge i no us imagineu la meva sorpresa! El Baró de Gès tenia una col•lecció de cotxes i motos que no era capaç de comptar la de vehicles que hi havia allà dins. El cas és que no veia enlloc el meu estimat cotxe, un Alfa Romeu model Spider descapotable de color vermell.
-Quin agafem Gès?
N’hi havia de tots models i colors. Esportius, berlines, clàssics, tot terrenys, ranxeres i històrics. Ferrari, Porche, Mercedes, Rolls Royce, Bentley Maserati etc etc etc. En quan a les motos igualment. Norton, BSA, BMV, Harlei-Davidson, etc etc etc. Tot plegat més de 60 vehicles incloent el meu petit Spider que algú s’havia molestat a entrar-lo, rentar-lo i afegir-lo a la col•lecció. Algú que em mirava i no s’atrevia a dir res. Sí, havia estat el Marçal. El teníem a darrera esperant que em decidís per orientar-me. Crec que ell sabia perfectament que jo no era el Baró. No costava pas gaire endevinar-ho. Hi havia un rastre de baba per tot el garatge i continuava rajant.
Semblava impossible que m’estigues passant això a mi. Tenia davant meu el cotxe dels meus somnis i el podia conduir com si fos meu. Mare de Déu !!!!!
-Avui agafarem aquest, demà ja en triarem un altre.
Em vaig decidir per un Ferrari F50. Un model totalment de col•leccionista que devia el seu nom al 50e aniversari de la mítica marca italiana. No m’hi podia pas negar, un somni per la majoria dels homes de la terra. Abans de pujar interiorment vaig demanar perdo al meu estimat Spider per no anar amb ell, però sabia del cert que ell ho entendria.
En obrir aquella porta, pujar en allà ja era un prodigi, vaig prémer el boto d’arrencada i la millor música que pot escoltar un esser humà en tot l’ univers va ressonar per tota la casa. Tenia a les meves mans el millor cotxe que s’ha construït mai, al meu costat una noia que no m’hagués imaginat mai que em dirigiria la paraula i la porta del garatge oberta, el món m’esperava i jo ja feia tard.
El que havia de ser un matí de boutiques el varem passar a la carretera i asclar amb tan èxtasi per part meva la gana apreta i arriba l’hora d’anar a Can Pasqual però abans volia saber el poder del cotxe que tenia entra les mans, i el cotxe en tenia molt. De fet molt més que jo per què anant a gran velocitat encara vaig ser adelantat per una moto negre amb un motorista amb un mono de pell negra també. Em quedava molt per aprendre encara. En arribar allà l’entrada era en un jardí de un castell, ens esperava el noi que mol amablement s’emportaria el cotxe al pàrquing al mateix temps que ens a saludava molt amablement i correctament com si ens conegués de temps.
-Baró, Baronessa. És un plaer tornar-los a tenir aquí.
I a l’entrada el mateix per el cap de sala que ens esperava a la mateixa porta.
-Baró de Gès, Baronessa. Estava segurs que torneria aviat. Espero que el viatge li hagi set profitós.
Tot era glamour i jo no sabia comportar-me com a tal. Segur que se’m notava, però vaig salvar la situació. A la tarda si varem anar de boutiques i per tot arreu les salutacions estaven a l’alçada del restaurant. Ens servien amb copes de cava com a la pel•lícula de Pretty Woman. A la nit acabàvem dormint junts com si el món s’hagués d’acabar l’any demà mateix. I així varem passar 21 dies fins que un pensament em va venir al cap. A qui passava quelcom, en cada sortida que fèiem amb un cotxe del Baró veia, sem creuava o m’ avançar el motorista negra.
Tenia de pair tot allò i el millor era fer-ho sol. El meu llit m’esperava. Sens dubte la baronessa em tenia per qui no era o això era el que jo pensava. Tornava estar amb l’ampolla de conyac francès de 12 anys que dies abans ens havíem fet tan amics. La copa no va trigar gaire a buidar-se un cop rere un altre i les preguntes ja no cabien al meu cap. M’havia de quedar? Marxava? Li seguia el joc a ella? Tot plegat massa complicat, o poder era jo que hi buscava massa problemes on no hi eren? Però tot plegat feia pudor de cremat i era massa maco per ser real. Viure així te un preu que jo no puc pagar. La cosa durava massa i jo perillava.
J.C.