Amb tot plegat no us ho creureu però m’havia oblidat de que tenia un altre vida a Catalunya, que tenia una casa, una vida més enllà de la Toscana. Com no voleu que me’n descuidés amb tot aquesta bona vida de glamour i exuberància? La Carme ja quedava enrere i la Neus em feia memòria, em recordava tot el que se’m havia oblidat. Tantes emocions, tantes incògnites, tantes vivències que no m’hauria imaginat mai a la vida ni que m’hagués proposat escriure un llibre d’aventures, però la vida no saps mai cap on et portarà i jo abans de fer aquet viatge havia arribat a la conclusió que la vida l’has de viure al teu gust egoistament, tocant de peus a terra, però la teva vida només la vius tu i tu no ets el centre de d’univers. Va ser la Neus qui em va dir que...!!!
Ostres! No ho hagués dit mai, no m’ho hauria imaginat mai a la vida!!!
Va ser la Neus qui em va recomanar que fes unes vacances a casa, que desconnectes de tot allò, que tornés amb el meu estimat coixí i li expliqués totes les meves vivències, que anés a regar aquelles pobres plantes que tenia al porxo de casa que pobres ! Qui sap com deuen estar? I la gespa del jardí?Qui la deu haver cuidat i mimat mentres jo em donava la gran vida? Poder si havia arribat l’hora de tornar però no volia deixar la Dama allà sola, però si marxava seria per tornar. De fet ja teníem la llavor d’una amistat. I així ho vaig fer. Un acomiadament senzill i la promesa de tornar al cap de pocs dies. Amb el meu estimat descapotable la Toscana quedava enrere i el meu cap bullia de tants pensaments que hi voltaven. Ostres! Mentes tornava cap a casa no donava l’abast a contestar totes les preguntes que em venien al cap.
Com em trobaré la casa?
Què explicaré als familiars?
A qui explicaré la real història de tot el que he viscut?
Mare de Déu...!!! Les preguntes rebotaven per el meu cap amb tanta insistència que no em deixaven gaudir del viatge. Sembla mentida. Una persona com jo que només viu per conduir, que he nascut única i exclusivament per això, per la carretera, i no em vaig adonar de que a la sortida d’un túnel una senyal de transit em donava la benvinguda a casa, a la meva comarca, a la meva terra, al meu poble on jo vaig néixer en un carrer estret de un poble petit, ple de xafarderies, de gent humil, de persones que com jo tots tenien una vida pròpia amb penes i alegries, misèries i il•lusions. Aquell era el meu poble, però jo triava si mi volia quedar o no. Només jo triava quin destí donava a la meva vida. Només una cosa sabia del tot segur, el meu cor estava dividit entra dues vides, la de sempre que havia viscut abans del viatge i la que m’esperava a la Toscana amb la Dama negra.
Ja era tard quan entrava a la casa. Estava tan cansat que em vaig tirar al llit de dret a dormir. Encara que no ho sembli el conduir també cansa, així que a dormir tocava. Però com passa sempre, les nits no les dormo senceres i en aquelles estones en que estava despert no podia deixar de pensar en ella.
Què deu fer?
On deu ser?
Amb qui deu estar?
Els pensaments de gelosia no em deixaven tornar agafar el son. Era una missió impossible. Passar una sola nit censa ella era com una experiència nova per mi i ja en duia quatre, des da la primera nit que l’havia deixat ja la trobava a faltar desesperadament.

La gespa del jardí esta molt freda per trepitjar-la descalç, segur que si hi fos ella no trobaria el fred, per què quan estàs amb ella no penses res, és impossible. Amb ella els dies passen com les hores, les hores com minuts i els minuts son guspires en l’univers envoltant un estel on ens hi rebolcàvem, hi fèiem l’amor, ens hi torràvem amb cava al costat dels astres fins que sortia el sol.
Amb ella els sentits queden adormits i el món deixa d’existir. Té un no se què que t’absorbeix, em supera,no ho puc evitar, un cop i un altre, és impossible marxar o separar-te d’ella caminant endavant sense deixar de mirar-la i dónes lliçons de vall als crancs. Vull pensar que ella pensa el mateix de mi, però és que té un costat fosc i en alguns moments és impossible saber el que pensa, no saps mai com et sorprendrà. Et penses que la coneixes i no és veritat, la Dama té el seu costat fosc com tothom. La trobo a faltar però a la vegada no puc marxar d’aquí com aquell que sen va de vacances. La opinió del coixí també m’ajuda a decidir què tinc de fer o no. Estirat a la gespa abraçat a ell em sento sol, vull substituir-la per el coixí aquí la gespa però és impossible, anhelo tornar-la a veure, estar amb ella.
I si la portes jo aquí?
Qui sap com si trobaria?
No podríem fer una vida entra dos mons?
Necessito una copa, la sang em demana alcohol, necessito refrigerà el meu cos, la temperatura m’està pujant vertiginosament i només em queden dues opcions, torrar-me o tornar a la Toscana.
I aquí em teniu. Un altre cop a la carretera, com no podia ser de cap altre manera, com sempre, ( he nascut per conduir.) de retorn al cau, al castell, a la tela d’aranya que em té atrapat per retrobar-me amb la Dama negra. És ara que començo a pensar com escriuré el llibre.


Per cert, recordeu que us vaig explicar que hi havia un tio vestit de negre i amb una moto negre que me’l trobava cada cop que sortia de la casa? Que em pensava que em seguia i em vigilava? Doncs va ser una simple coincidència. Resulta que només era un simple noi que es va comprar la moto i no parava de voltar com un borinot per tota la província, bèès...!!!

J.C.