Com és normal dins la caixa no hi havia res relacionat amb les finances de la casa on em trobava. Aquella caixa era secreta i segur que ni el Marçal no sabia ni que existia, si no per què va desaparèixer l’ordinador del baró i allò no? Sens dubta ja tenia unes pistes que se’ls havien quedat a l’aire fos a qui fos...
Tot d’una un soroll em va sorprendre, era el Marçal que baixava a la bodega. En un tres i no res tot tornava estar en el seu lloc, la caixa tancada i amagada.
-El senyor ha trobat el conyac que buscava?
- Doncs no, la veritat. Hi ha tantes ampolles que m’he ben perdut.
-La té aquí. Sigui servit.
-Moltes gràcies.
Amb l’ampolla a la mà els esglaons passaven per sota els meus peus. Ja vindria en un altra moment.
Aquell dia no va ser diferent de cap. Bon menjar, relax, un vol amb un cotxe de la col•lecció, sopar en un restaurant de categoria i sessió d’amor amb la baronessa. Sens dubte valia la pena quedar-se però jo no les tenia totes. Si el baró va desapareixa per alguna raó hauria de ser i més difícil ho tindria jo, no? Tot plegat feia por així que quan més aviat sàpigues la veritat millor. Aquella mateixa nit com tantes d’altres em vaig despertar per anar al lavabo. Era el moment de baixar a la bodega i veure que hi havia a la caixa. Amb els papers a la mà no em podia arriscar que m’enxampessin allà baix i era urgent trobar un lloc on estiguessin segurs i jo els pogués estudiar tranquil•lament, però on? I cap de millor que el calaix de l’escriptori del baró que algú havia buidat i que no pensaria que tornava estar ocupat
Així que amb la nova amiga Carme, ( l’amiga de la Teresa ) era el moment de repassar tot aquella informació.
Primer unes cartes que vaig començar a llegir amb intriga. Segons anaven passant les paraules la cosa es posava més emocionant. Sens dubte eren cartes d’amor. El baró s’escrivia amb algú i aquest algú n’estava molt enamorada i ell... sens dubte també. I la data de les cartes? Feia anys d’aquelles cartes. Explicaven plans, projectes de futur, de vides i somnis compartits, de viatges arreu del món on poguessin fer-se realitat. Preguntes de com es podrien tirar endavant. Tot plegat com si fos un amor impossible. Però qui era aquella noia? Dins els sobres encara hi quedaven més coses. Sí, ho heu endevinat, més fotografies... Però de qui? Qui era aquella noia? Sens dubte molt maca. En aquest cas era morena, arrissada i com la baronessa de mides excel•lents. I es que el calé i la gent maca va relacionat. Inspeccionant la fotografia per veure si podia reconèixer el lloc, estava feta en una terrassa de un edifici alt, per què es veien les teulades dels altres edificis de una gran ciutat antiga amb historia, només calia saber quina. Ara m’hauria vingut de cine internet.
Continuant inspeccionant els papers, més fotografies. Ara eren dues noies, la mateixa d’abans i un altre que no guardava les mides. Tot hi estant prima era molt més corpulenta. El mal parit del baró tenia moltes amigues, ara el facebook també m’hauria anat de conya. De fet ja se sap que els rics tenen més amics dels que toquen. Continuant amb els papers, poemes, retalls de diaris amb noticies sense solta ni volta, o això era el que pensava en un principi. No entenia què i tenia a veure noticies de diaris amb el d’abans! Això encara em confonia més, però en fi, ja li trobaria la relació. Vaig agafar la resta de papers i em vaig asseure al silló de la finestra amb la copa que la Carme m’havia tornat omplir tan amablement com havia anant fent tota la nit. Us pensareu que anava begut i en aquest estat difícilment es pot raonar gaire, doncs sí, teniu tota la raó, però el paper que tenia entra les mans era la pista definitiva, no calia raonar gaire. El tiquet de caixa de un restaurant. I de on era aquell restaurant? Només podia ser de un lloc!!! No ho endevineu?
Florència. El baró tenia una amant a Florència i això era aquí al costat mateix. Només una cosa no em quadrava. Les noticies del diari que no tenien res a veure amb tot allò. Què collons hi feien allà? Els vaig tornar agafar per veure si hi trobava relació però res de res. La Carme m’havia servit igual que la Teresa i ja era hora de tornar al llit, així que vaig plegar els retalls de diari per guardar-ho tot i no endevinareu que em va passar? La fortuna em tornava a somriure una vegada més. A la part del darrera dels diaris hi havia publicitat, i a que no endevineu de on era la publicitat? Sí de Florència, això qualsevol ho endevina ara, però hi havia més dades, totes les direccions eren de la part cara de Florència. Ara només calia anar allà i veure què hi podia trobar que tingues relació. Qui sap si poder trobaria les noies de les fotografies. Així doncs, dit i fet. L’any demà al matí amb l’excusa d’arreglar assumptes després de tants dies allà, sortia de la casa de pedra amb el meu estimat Alfa Romeu descapotable, amb direcció a Florència, amb la intenció de tornar amb respostes concloents i quan jo em proposo una cosa, creieu-me que no em quedo de mans plegades.
J.C.