La llegenda explica que un dia la veritat i
la mentida es trobaren a la vora d'un llac.
-Bon
dia. Va dir la mentida.
-Bon
dia. Contestà la veritat.
-És
bonic el paisatge, e!
-Si,
ho és. El llac també és mol bonic.
-El
llac encara és més maco. Digué la
mentida.
L'aigua està molt bé ara. Nadem?
La veritat tocà l'aigua amb els dits i va
veure que així era. La veritat mirà cap a l'estany i va veure que la mentida estava
dient la veritat i se’n va refiar.
Es tragueren la roba i entraren dins el llac
i varen a nadar i gaudir de l’aigua.
Al cap de una estona, més tard, la mentida
va sortir de l'aigua, es va posar la roba de la veritat i marxà cap al pobla,
vestida amb la roba de la veritat.
Quan la veritat va sortir de l’aigua,
incapaç de vestir amb la roba de la mentida, incapaç de vestir mentint, començà
a caminar sense roba, nua i tothom al pobla estava horroritzat de veure-la
així, tal com era verdaderament.
Aquesta és la manera en què avui,
moltíssimes persones, prefereixen acceptar la mentida, disfressada de veritat i
no la veritat nua.
Qui diu la veritat perd les amistats. O
qui es pensava que eren les seves amistats.
A les paraules “amic, amistat”, no
tothom els hi dona el mateix valor.
Quin valor li doneu vosaltres a aquestes
paraules?
J.C.
L'ESTACA. Lluís Llach.
L’avi Siset em parlava de bon matí al portal, mentres el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l’estaca a on ens
tens tots lligats? Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!
Si estirem tots ella caurà i molt de
temps no pot durar, segur que tomba, totmba, tomba, ben curcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí i tu
l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.
Però Siset, fa molt temps ja, les mans
se’m van escorxant i quan la força se me’n va ella és més forta i més gran.
Ben cert sé que està podrida i és que,
Siset, costa tant que a cops la força m’oblida, torna’m a dir el teu cant:
Si estirem tots ella caurà i molt de
temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí i tu
l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.
L’avi Siset ja no diu res, mal vent que
se’l va emportar, ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I, mentres passen els nous vailets,
estiro el coll per cantar el darrer cant d’en Siset, el darrer que em va
ensenyar:
Si estirem tot ella caurà i molt de
temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí i tu
l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.
