Cansat de caminar arribo al final del camí. Però com hi pot haver final si el món és rodó? Sens dubta em dec haver despistat en alguna cruïlla i sense saber com, he vingut a parar aquí.
Soc davant d' un portal gran, antic i treballat a mà però descuidat del manteniment que es mereix. A banda i banda del portal un mur de pedra es fa llarg com si volgués abraçar la casa que si sent segura i protegida dintre seu. No se cap a quin costat anar, dreta? Esquerra? És igual, la meva ignorància deixa pas al cor per què ell trií. Com que estic de cara al nord em decideixo per el costat dret, el costat de llevant, per on neix el sol, el dia, les esperances noves, la vida...
I tot i que estic cansat físicament, no ho estic mentalment, i mentres em quedi un bocí de forces continuaré caminant endavant, per què el que he passat, el que he deixat enrere ja ho vaig gaudir en el seu moment i repetir-ho, tot i que estaria molt bé, no seria mai més el mateix. La meva ment és oberta a noves experiències, nous reptes, aventures... Mentres la vida m’ho permeti aniré allargant la meva mísera història gaudint de cada pas, de cada segon. I mentres camino escolto música, la música de la natura, la música que em regalen els ocells, el vent, la pluja, la vida... Què seria la vida sense música? No me la se imaginar !!! Tot i que és estrany per què si em sobra una cosa és precisament imaginació. No soc ric, ni tinc propietats, ni iots al port, però tinc una vida i ganes de viure-la i això és la millor riquesa que es pot tenir. Amb la imaginació aprenem a viure i i convivim a diari. Quan tenim problemes i ens volem esbargir, desconnectar imaginem com voldríem que fos la nostra vida, somiem desperts. I si algú no ho fa, sens dubta desaprofita la vida.
Arribo a la cantonada del mur, i mentres ell continua cap a l’esquerra i davant meu apareix una vall immensa, uns prats on sembla que l’infinit em vingui a donar la benvinguda. La curiositat em fa dubtar un altra vegada si segueixo el mur o m’abandono en la immensitat del prat. Per què és tan dura la vida? Perquè sempre ens posa dubtes, preguntes? Com si ens poses a proba per fer-nos patir! Segueixo el mur mentres a cada tres passes la meva mirada fa una ullada al prat, però a la vegada no em vull perdre els detalls de la història que m’està explicant el mur de pedra, i és que un mur centenari te molta historia per explicar. Amb silenci intento imaginar la de coses que deu haver vist. En arribar a l’altra cantonada em trobo la porta del darrera oberta. Aquesta és de ferro forjat. Rovellada però ferma em convida a entrar, no goso, però el meu cap fa un intent per què la vista pugui veure l’interior que sens dubta guarda un jardí immens. Ple d’arbres, la gespa ben tallada i les flors plantades per unes mans inequívocament experimentades em diuen que hi viu una persona amant de la natura. En un moviment reflex alço la mirada cap a una de les finestres on per uns moments veig la silueta del que sembla una noia que em mira com si l’espia’t fos jo i no ella que està a casa seva. Qui deu ser aquella noia de mirada trista? Quines deuen ser les seves preocupacions que donen la sensació de que li falta quelcom en la seva vida? Em quedo mirant la finestra buida. Amb les meves preguntes sense contestar no puc sortir del jardí, necessito respostes, saber... Necessito tornar veure aquella imatge que sopera en escreix la belló del jardí i no marxaré sense complaurem.
J.C.