Totes les persones del món hauríem de pensar això cada dia al mati quan ens llevem per poder caminar endavant i viure millor la nostra curta vida.
“Avui obrirem una ampolla de cava i omplirem les copes de felicitat, els ulls d’il•lusió i els cors d’esperança.”
J.C.

Els meus peus van avançant un davant de l’altre incansablement. Uns moviments monòtons sense motiu aparent. Sento el soroll de la grava trepitjada, la olor de l’herba humida per la rosada del matí. Miro l’infinit del camí i penso si arribaré mai enlloc. Els arbres es queden enrere però el bosc m’acompanya. Passo un llac i en miro el color blau intens de l’aigua transparent. Per què és blava si a la vegada és tranparent? I és que la natura és viva i ens sorprèn dia a dia...
I mentres tant els meus peus van avançant en direcció cap a tu. Tu que m’atraus com un iman al que no em puc resistir. No tinc prou forces i mentres el temps passa, més a prop teu estic.
J.C.

Ets com un iman que no me’n puc desenganxar per molta força que faci, potser és l’amor que sento per tu que no em deixa fer l’últim esforç.
Q.k.

Avui no surt el sol, però m’és igual per què et tinc a tu que m’enlluernes i amb les teves abraçades i petons em dones més calor que ell. Recordo el teu somriure mentres estàvem junts i m’arriba la olor del teu cabell i la teva pell suau. Necessito que em tornis abraçar i em regalis més petons dels teus que em fan sentir tan viu.
J.C

Al mati em desperto i tu no hi ets. Sol trist i abandonat no tinc forces per llevar-me. Però els records que tinc de tu m’empenyen a fer-ho per venir-te a buscar.
J.C.