Els meus peus van avançant un davant de l’altre incansablement. Uns moviments monòtons sense motiu aparent. Sento el soroll de la grava trepitjada, la olor de l’herba humida per la rosada del matí. Miro l’infinit del camí i penso si arribaré mai enlloc. Els arbres es queden enrere però el bosc m’acompanya. Passo un llac i en miro el color blau intens de l’aigua transparent. Per què és blava si a la vegada és tranparent? I és que la natura és viva i ens sorprèn dia a dia...
I mentres tant els meus peus van avançant en direcció cap a tu. Tu que m’atraus com un iman al que no em puc resistir. No tinc prou forces i mentres el temps passa, més a prop teu estic.
J.C.