Amb dos cops forts i decisius truco a la porta esperant que m'obrin, però no ho fa ningú. Sento crits i cops que venen de dintre i em decideixo a entrar pel meu conta, assumint el risc del que em trobaré dins. I quina és la meva sorpresa quan veig que la felicitat es baralla amb la tristor, la rancúnia amb el perdó i l'amor amb l'odi!!!! Veig venir un plat cap a mi i tinc el temps just per ajupir-me i esquivar-lo. La rancúnia tira una galleda plena de ràbia des de dalt de l'escala i aquesta va a parar just a sobre del perdó, que cau estès a terra, però aquest encara te les forces per arrossegar amb ell a la il·lusió, que al mateix temps clava una ganivetada traïdora a l'esperança.
Tinc la sensació d'haver baixat a l'infern, on la tercera guerra mundial fa anys que ha començat i és que per uns moments endevino on comencen els problemes de la humanitat. I és que l'enteniment i la comprensió estan jugant a la botifarra amb l'enveja i l'egoisme. Les seves monedes d'apostes tenen forma de persones que corren duna banda a l'altre de la taula sense saber quin dels jugadors és el seu amo, o en quin lloc s'han de refugiar, doncs tots tenen els símptomes de la mateixa malaltia que els té a tos embogits, la supèrbia. Per uns moments, penso que això és el final dels finals, que el dia del judici final serà quan la última carta sigui mostrada sobre la taula i això podria ser avui mateix.
M'estranyo que no tinc ganes de plorar, ni sento pena per aquests pobres infeliços i és que acabo de veure com els meus sentiments s'han afegit a la baralla i estan massa ocupats per fer la seva feina, dintre el meu cap sento increpar, els meus somnis ja no estan d'acord amb els meus desitjos.
Pobre de mi, pobre de nosaltres que tot plegat ens ho hem buscat nosaltres mateixos. En el fons, hi ha una cosa que mata més que tot això junt, la ignorància.
J.C.