No veig res. Tinc un núvol de tempesta davant els ulls. Un núvol fosc i negra, de trons i llamps i és de nit. Vaig caminant de palpentes, amb les mans per davant, agafant la vida a esgarrapades. Uns trossos bons, d’altres no tan i d’altres dolents, amargs, per no dir terriblement dolents. Em fan molt mal les mans de tantes pedres i espines clavades, em surt sang de les ungles mig arrancades. Però jo no abandono. Mentres em quedi un alè d’aire per respirar allargaré la meva meravellosa vida.
El record que tinc de tu quan fèiem l’amor m’ajuda a continuar endavant i a la vegada la imaginació em traïciona perquè amb la meva ceguesa m’enganyo jo mateix intentant tornar a uns temps, una vida que ja no tornaré a tenir mai més per molt que esgarrapi.
No veig res. Però potser no és el núvol que no em deixa veure... Potser és que estic enamorat...
J.C.