Avui faig un escrit per mi, molt important,
el qual m’agradaria que el llegíssiu bé i intentéssiu entendre’l de veritat.
Gràcies, que ho passeu molt bé, fins aviat.
Alguns em diuen “Naturalesa”, altres em
diuen “mara naturalesa.” He estat aquí més de 4.500 milions d’anys, 22.500
vegades més que tu.
Realment, no necessito les persones. Però
les persones a mi si.
Si, el teu futur depèn de mi. Quan jo
prospero tu prosperes. Quan em debilito, et debilites tu també, o pitjor , però
he estat aquí tant de temps !!
He alimentat especies més grans que tu i
també n’he mort de gana altres més grans que tu també!!
Els meus oceans, la meva terra, els meus
corrents, els meus boscos, tot això pot prendre’t, o deixar-te, com escullis tu
viure cada dia, si m’hi consideres o no, no em preocupa!!
D’una manera o d’una altra les teves
decisions determinaran el teu destí, no el meu. Jo soc la naturalesa, jo
seguiré, jo estic preparada per evolucionar, ho estàs tu?
Nature doesn’t need people. La natura no
necessita a les persones.
Bonica metàfora:
Diuen que abans d’entrar al mar, el riu
tremola de por. Mira enrere tot el camí recorregut, els cims, les muntanyes, el
llarg i sinuós camí a través dels boscos i pobles.
Veu davant seu un oceà tant gran que entrar
dins seu només pot significar una cosa, desaparèixer per sempre!
Però no hi ha altra solució, continuar
endavant, el riu no pot tornar enrere, ningú pot tornar enrere a la vida, tots
em de continuar endavant si o si. Tornar enrere és impossible en l’existència.
El riu necessita acceptar la seva naturalesa
i entrar dins l’oceà.
Només entrant dins l’oceà es desfarà la por,
per què sols llavors sabrà el riu que no es tracta de desaparèixer en l’oceà,
si no en convertiràs en oceà.
Khalid Gibran
J.C. WHATSAPP
La meva terra és el mar – Lax’n’Busto
Sóc navegant solitari,
sóc mariner sense port.
Mai no he tingut calendari,
el meu rellotge sóc jo,
que no tinc segons i que allargo les
hores.
Tu, vell timó que m´ajudes,
la meva adreça sou tu i el vent;
treu-me d´aquesta tempesta,
treu-me que ja no puc més,
seguint una estrella potser em vaig
perdre el cel.
(i vaig perdre el seny)
Dóna´m força per cridar,
que no sóc d´aquí, tampoc sóc d´allà,
la meva terra és el mar.
Dóna´m força per cridar,
que jo sóc de mi,
no sóc de ningú i sempre així serà.
Vaig néixer sense fronteres,
no crec en les possessions,
doncs penso que hi ha massa coses
que ens separen i tots som del mateix
món,
no crec en nacions ni en obligacions,
ni en obligacions.
Dóna´m força per cridar,
que no sóc d´aquí, tampoc sóc d´allà,
sóc part de l’oceà !
Dóna´m força per cridar,
Que jo soc de mi,
no soc de ningú i la meva terra és el
mar,
Fet d’aigua i sal.
Sota l’aigua no hi ha peles
ni banderes ni nacions
el silenci que m’envolta és la solfa
que’m fa viure,
viure i ser lliure!
Dóna’m força per cridar!
Que si l’aigua és amor,
jo de pedra no soc,
mulla’m un altra cop!
Dóna’m força
Torna’m boig!
Que si l’aigua és amor,
jo de pedra no soc,
mulla’m un altra cop dins el cor!
Dins el cor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada