Un colibrí em va cridar l’atenció al mig del camí. Estava sol, i malalt. Vaig recollir-lo, curar-lo, alimentar-lo i cuidar-lo fins que es va posar bo. Vaig ensenyar-li a vola i ara tinc por de que no torni. Se que vaig fer el correcta, hauria i estic content d’haver fet el que vaig fer, però amb els dies li he agafat estima, i per què negar-ho? És normal que egoistament el volgui al meu costat.
Quin pena tan gran porta el meu cor que s’ofega amb les meves pròpies llàgrimes que no se si són de tristó o de felicitat.
J.C.