A vagades pensem que estem sols, però no és així.
Sempre ens acompanya el record de qui ens estima, i el record de qui estimem.
L’altra dia, imaginava que entrava a casa teva,i et posava un ram de flors a la taula.
Imaginava que encenia la llar de foc i la casa s’escalfava.
Imaginava que t’abrasava i tu apoiaves el teu cap a la meva espatlla.
Imaginava que la llum del foc, feien brillar els teus ulls, i aquets, il·luminaven la casa.
Imaginava que dels teus llavis, en sortia un somriure pur.
Imaginava que venia del cor. Un cor que bategava amb molta força, un cor ple de vida, d’esperança, d’il·lusió...
Imaginava que per uns moments, estàvem junts.
Imaginava que eres feliç.
Saps?
Imaginava...
J.C.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Boniques paraules, pensaments, sentiments...Segur que faras que tot plegat arribi molt i molt lluny.Et vui felicitar per aquest nou espai que has creat i t´encoratjo a que el facis tant "Teu" per després poder-lo compartir amb tots nosaltres.Jo de ben segur que hi seré.Ara ja has començat, sols has de seguir caminant.Molta sort!!!
ResponElimina